Pokémon és la franquícia d’entreteniment que més diners ha recaptat en tot el món per sobre d’Star Wars, l’univers cinematogràfic Marvel i les princeses de Disney. Per aquesta raó, era evident que la Warner (que en té els drets a Estats Units) intentaria capitalitzar el potencial econòmic i social que té aquest univers, creat l’any 1995 per Satoshi Tajiri, traslladant-lo al cinema d’acció real. És el que ha succeït amb Pokémon Detective Pikachu.
Ja només el títol pot fer que molta gent ignori el projecte. S’equivoquen, ja que aquesta cinta no és tan sols un exercici de nostàlgia dirigit a la generació a la que actualment van dirigides totes les pel·lícules de gran pressupost (la formada per la gent nascuda els anys 80 i 90’s). Pokémon Detective Pikachu pot ser gaudida per fans de l’univers Pokémon (en conté nombroses referències, algunes molt obscures només aptes pels més fidels cosa que farà que de tant en tant escolteu riures minoritaris des del fons de la sala), per infants (visualment és molt estimulant i s’hi fa un ús captivant dels colors) i, també, per un espectador qualsevol amb cap lligam amb aquest imaginari ja que l’arc narratiu i els temes que presenta (reflexions sobre la paternitat i la responsabilitat) arriben a tothom.
Un altre element que ens atrau de la cinta és com juga amb els codi dels cinema negre. El toc noir està cuinat al punt. El misteri i la seva investigació és prou sofisticat per captar la nostra atenció però la trama tampoc s’embolica innecessàriament ni esdevé excessivament sòrdida alienant part del seu públic potencial. Els homenatges literals i simbòlics a aquest gènere de llarga tradició cinematogràfica són molt encertats. Com últimament acostumen a fer, els guionistes amb ganes de crear històries en un estil deixat a l’estacada pel Hollywood actual agafen una marca coneguda (és pràcticament l’única manera d’aixecar un projecte de pressupost elevat) i l’adapten molt lliurament fusionant-lo amb una trama del gènere sobre el que volien escriure.
El fet que el personatge de Pikachu fos interpretat per Ryan Reynolds ens feia témer que es convertís en una versió de Deadpool per tots els públics. No obstant, malgrat compartir certa actitud desafiant, és una creació amb un grau significatiu de independència. Vam errar en dubtar de Reynolds que és molt més versàtil del que creiem i sempre evita l’encasellament. El paper que exemplifica això millor és el de Jerry a The voices de Marjane Satrapi. Pel que fa a la resta del repartiment, Justice Smith compleix en un paper molt més exigent del que podria semblar a simple vista, Kathryn Newton dona ritme al film irradiant l’energia d’April O’Neil i Katharine Hepburn, i Bill Nighy s’ho passa bé en el paper d’un multimilionari filantrop.
El film ha estat rodat en 35mm el que fa que posseeixi una tactilitat que agraïm molt en un univers tan tecnificat i ple d’efectes digitals com el que presenta la pel·lícula. El responsable de la direcció és Rob Letterman, un artista de carrera irregular però que ha demostrat ser capaç d’injectar un esperit aventurer que ens engresca en totes les seves cintes.
Abans de concloure hem de destacar la banda sonora composada per Henry Jackman, qui, de manera molt original, combina les melodies sintètiques dels videojocs amb les produïdes per una orquestra.
A tall de resum, Pokémon Detective Pikachu és un notable film de misteri i fantasia que pot agradar a gent de totes les edats ja que utilitza un codis narratius i unes temàtiques atemporals.
Envía una resposta