Gloria Bell
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

La nova pel·lícula de Sebastián Lelio, protagonitzada per Julianne Moore i John Turturro, és un autoremake nord-americà del film Gloria (2013), el cinquè llargmetratge xilè de l’oscaritzat director d’Una mujer fantástica (2017). Aquest film, amb producció executiva de Julianne Moore, l’actriu protagonista –en una operació semblant a la que tingué lloc l’any passat amb Disobedience i Rachel Weisz–, tanmateix, i per molt que se n’hagi recalcat la fidelitat a l’obra anterior, és una pel·lícula autònoma, una autèntica recreació amb uns actors en estat de gràcia que no pot deixar de veure ningú que segueixi la carrera d’aquest cineasta classicista, Sebastián Lelio, un dels més interessants de l’actualitat.

Aquesta temporada tenim ocasió de veure dos grans actors cantant alegrement agafats del volant d’un vehicle de quatre rodes: Clint Eastwood a The mule -encara en cartellera–, pel que fa al country, i Julianne Moore amb la música de discoteca del segle passat, ara, en la nova pel·lícula en anglès de Sebastián Lelio.

La història de Gloria Bell és simple i, potser, ja prou coneguda. Breument: Gloria (que en la versió xilena duia el cognom Cumplido i aquí es diu Bell) és una dona de cinquanta i molts, divorciada de fa més d’una dècada i que encara ja la perspectiva de la jubilació; carrega amb els problemes propis i dels altres, és una mare excel·lent, una bona amiga, una professional entregada i, sobretot, algú, una dona, que -cosina llunyana de la Sonia Braga de Dancing days o dels parroquians de la platònica boîte de Le bal, d’Ettore Scola– s’abstreu dels problemes quotidians anant a ballar. «Si arriba la fi del món –diu Gloria– que m’agafi ballant». Julianne Moore encarna magistralment aquest paper que ja li valgué a l’anterior protagonista, la gran actriu xilena Paulina García -diva del teatre del seu país-, l’Os d’Argent a la Berlinale de 2013.

Hi ha en Lelio una atenció particular als gestos, un interès que l’emparenta directament amb Alfred Hitchcock. Ja ho vam veure a Disobedience, tan atenta a la comunicació no verbal en el si d’una comunitat jueva ortodoxa a Londres. Aquí, tenim el món sense paraules de les discoteques, altament codificat: el joc de mirades, el seure aquí o allà, la manera d’agafar la copa… La preocupació del director troba eco, un cop més, en el treball dels dos actors protagonistes, que practiquen un puntillisme interpretatiu a base de petits gestos. Fixeu-vos en el somriure una mica de cavall de Julianne Moore, en els primers plans que ens mostren la petja del temps damunt del llavi superior, o per parlar de l’altre protagonista, en la zona dels ulls de John Turturro i en què concentra l’actor bona part de la caracterització del seu personatge, que -amb les galtes una mica bufades– presenta un cert aire de hàmster. No us perdeu la gestualitat fantàstica de qui va encarnar Jesús Quintana, quan fa servir el dit, talment un infant, per indicar que s’ha divorciat fa només un any, gest que el film ens presenta gairebé com a involuntari i que ens parla implícitament de la ingenuïtat del personatge protagonista.  La nostra memòria fílmica ens retrotrau a El gran Lebowski, clàssic en què van coincidir els dos actors, tant en el pla que ens mostra Gloria rient com una boja en una sessió de teràpia del riure, com l’atac amb el fusell de paintball a la casa i la persona de l’antagonista masculí, talment una acció de l’artista plàstica que hi encarnava la Moore en el film dels germans Cohen (no importa tant si aquests elements ja hi són a la versió xilena).

Gloria Bell

S’ha dit -hi ha qui pensa aquestes coses– que l’escopetada –real o metafòrica o de joguina l’arma, real o metafòric el tret també–, no és una forma de matar gaire femenina. Truffaut va triar aquesta arma a fi que l’esposa de La pell suau assassinés el peix bullit del seu marit, magníficament interpretat per Jean Desailly, al qual el director va arribar a odiar durant el rodatge. M’atreveixo, però, a dir –no sé si hi ha estadístiques d’això– que en la vida real això es dona poc; ara bé, per alguna raó en art és una forma de mort del mascle més que versemblant, molt veritable, perfectament coherent en la representació d’una dona fàl·licament empoderada. És, però, una representació veritablement femenina? O és la representació masculina d’una dona empoderada?

El cas és que Sebastián Lelio sembla ser un director que s’identifica particularment amb les dones, amb personatges femenins forts que s’enfronten a contextos que les limiten en el desenvolupament dels seus afectes: els prejudicis religiosos en relació amb l’amor lèsbic, a Disobedience; les circumstàncies personals i socials en relació amb les segones oportunitats sexuals i amoroses en la tardor de la vida. Pel que fa a aquest tema, cal destacar –i això ja fou una aportació notabilíssima en la versió de 2013– que el director trenca un tabú cinematogràfic: l’exhibició de nusos de cossos treballats per la vida, el sexe a frec de la tercera edat (potser això més de la versió xilena que de la de parla anglesa, perquè, malgrat tot, tot i una certa exageració quant a la suposada decrepitud, Julianne Moore segueix estant estupenda); actitud i posicionament que subratlla amb el gest d’arrencar el cinturó terapèutic que duu el personatge de John Turturro, que en la ficció –és clar– s’ha sotmès a una operació d’implantació d’un baló intragàstric.

La darrera pel·lícula de Lelio, que des d’un punt de vista visual és un director que crea uns films d’una factura molt clàssicament nord-americana, amb una eficàcia en l’ús dels codis visuals del llenguatge cinematogràfic que cada vegada trobem més a faltar en un cinema europeu, aporta un nou personatge, Gloria, a un tipus d’heroïna cada vegada més freqüent en el cinema: la dona que, en la cerca de la felicitat amorosa, és capaç de mantenir la seva autonomia, personalment i professionalment, davant les exigències, en bona mesura limitadores, del desig masculí. Ho hem vist, per exemple, amb Juliette Binoche a Un sol interior, de Claire Denis (2018) i, també, en certa manera, en alguns personatges que ha encarnat darrerament Isabelle Huppert (L’avenir, Elle, totes dues de 2016).

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies