11 anys i 22 pel.lícules després arriba l’hora de l’adéu. I si, no serà un adéu complet perque com a mínim sabem que Spider-Man i els Guardianes de la Galaxia tornaran amb més aventures, pero Vengadores: Endgame tanca un cicle, un arc argumental i un conjunt d’històries que al llarg de més d’una década han canviat per sempre el cine de superherois, mentre el món fora de les sales també canviava.
Vengadores: Endgame ens retorna al després de la devastació, al després de que Thanos fes petar els dits i es carregués la meitat dels éssers vius. Pèrdua i desolació imperen en un món on ni tan sols els superherois supervivents – Tony Stark/IronMan (Robert Downey Jr.), Steve Rogers/Capità Amèrica (Chris Evans), Natasha Romanoff/Vidua Negra (Scarlett Johansson), Clint Barton/Ull de falcó (Jeremy Renner), Thor (Chris Hemsworth) i Bruce Banner/Hulk (Mark Ruffalo) – acaben de trobar el seu propòsit ni la manera de recuperar-se de la derrota. Però i si no tot estigués perdut? I si l’aparició de la Capitana Marvel (Brie Larson) i el retorn de Scott Lang/Ant-Man (Paul Rudd) obrissin una escletxa a l’esperança?
Hi ha hagut pel.lícules més rodones o més fluixes en aquest Univers Cinematogràfic de Marvel. Però els seus diferents responsables han posat especial cura en no limitar-se a proporcionar entreteniments descerebrats carregats d’efectes especials. Les històries, els personatges, els diàlegs, la construcció d’un món i una familia, en definitiva, han estat ingredients fonamentals.
I de nou, la prova es que Joe i Anthony Russo han dedicat quasi sis hores a explicar-nos els succesos de Infinity War i Endgame i hi ha molt pocs moments en tot aquest metratge que semblin sobrers. El volum de personatges i les seves històries personals mereixien cura i atenció i els les han proporcionat. Sense oblidar l’entreteniment, les lluites i els efectes especials, al final el que queda és la conexió emocional amb uns herois i heroines que hem anat coneixent i estimant durant tant de temps que tancar en fals qualsevol dels seus arcs argumentals hagués estat quasi una traició.
Poc més us podem explicar dels detalls d’aquesta Vengadores: Endgame en concret sense entrar en spoilers, i menys quan les sorpreses comencen des dels primers minuts. Però sí podem dir que els directors Joe i Anthony Russo i els guionistes Stephen McFeely i Christopher Markus, han trobat una manera emocionant, emocional i a la vegada creativa de reconectar tot l’univers marvelià, jugant amb el temps i l’espai, oferint girs i sorpreses, desplegant sense presses el seu mesurat pla narratiu. Trobant l’equilibri entre les espectaculars batalles, el drama, l’humor i els moments íntims, la tensió i la distensió.
I sí, el film no és totalment rodó i se li poden trobar algunes pegues (el paper de la Capitana Marvel en la resolució o un impostat moment feminista per posar-se primmirat). Però aquests no són més que detalls que no desllueixen el conjunt, plagat de referències als còmics, a les pel.lícules anteriors, a la cultura popular, somriures, llàgrimes i acció, en definitiva tot el que podriem desitjar d’aquest fi de cicle. Tot l’equip ha tractat amb un amor i un respecte el material que tenien entre mans que traspassa la pantalla.
I al final, tot i que un pugui sentir pena per haver arribat al final, aquest és tant gratificant i deixa una sensació tant ben treballada de cercle completat que la pena es transforma en satisfacció. En el comiat a aquest univers que és tant seu com nostre, els crèdits culminen amb un homenatge a tots, als personatges, als actors que els hi han donat vida i als fans que els hem fet dels nostres. Així, el pla que es va començar a traçar allà pel 2008 amb l’estrena de Iron Man ha culminat amb èxit i mentre el món es tornava més fosc fora de les sales de cine, 22 pel.lícules ens han tornat a fer sommiar en un món d’herois idealistes tal com els còmics que els van veure néixer ho feren dècades enrera.
Envía una resposta