Dobles vidas
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

La irrupció de l’e-book en l’àmbit editorial és el teló de fons d’aquest film d’Olivier Assayas, que en clau de comèdia tracta, essencialment, de les relacions humanes des d’una perspectiva molt francesa que planta les arrels en el teatre de Molière, però que alhora ens remet al moment que està passant actualment la indústria del cinema.

Non-fiction és el títol amb què s’ha distribuït en anglès Doubles vies (aquí Dobles vidas), l’última realització, la dissetena -si no m’erro-, d’Olivier Assayas: la primera pel·lícula després de Personal shopper (2016, Premi de Cannes al millor director) i Basada en hechos reales, de Roman Polanski, cinta que es va estrenar ara fa un any i la qual Assayas contribuí com a guionista. El bestseller homònim adaptat en el film que acabem de citar, és una autoficció de la novel·lista Delphine de Vigan sobre una escriptora que, en plena crisi creativa, malda per acabar la redacció d’un nou llibre quan algú que l’admira irromp en la seva vida i li fa tastar el costat amargant de la fama. Gairebé en paral·lel, doncs, Dobles vidas d’Assayas es desenvolupa en un terreny molt pròxim: s’ocupa, si més no en la seva capa més aparent, de la crisi del llibre en relació amb el fenomen digital. Però això és, aquí, tan sols l’estudiat embolcall, fonamentalment sonor, que –com un soroll ambiental que pertorbés l’audició d’una melodia en una sala de concerts– no fa sinó subratllar-nos el veritable tema de l’obra, obligar-nos a parar-hi atenció: la hipocresia del discurs social en relació amb la realitat de les relacions de parella. La hipocresia, el doble llenguatge, el discurs –l’aparença– i la realitat: una preocupació, una temàtica -si més no, en l’art– tan francesa com Molière.

Pocs personatges en el dramatis personae d’una comèdia agredolça en clau de vodevil. En primer lloc, Alain (Guillaume Canet), editor d’èxit, molt enamorat de la seva esposa i del llibre en paper, però que ha de desenvolupar un projecte digital que és la clau de la supervivència del negoci, de la mà de Laure (Christa Théret), una jove experta en tecnologia i noves tendències del mercat editorial, amb qui manté un afer (la xerrada fora de París, en una biblioteca que sembla de províncies, ens fa pensar en l’aventura amb l’hostessa del trist intel·lectual de La peau douce de Truffaut). Després, Séléna (Juliette Binoche), que interpreta l’esposa, una popular actriu que encarna una policia d’operacions especials en una sèrie de televisió. Séléna, de la seva banda, manté un relació extramatrimonial amb un del autors de la casa, Léonard (Vicent Macaigne), novel·lista que introdueix elements de la vida real en les seves obres de ficció. Finalment, la dona d’aquest, Valérie (interpretada -amb força solvència, per cert- per Nora Hamzawi, coneguda humorista i cronista de ràdio francesa), la qual és en la pel·lícula l’atrafegada assessora d’un polític socialista que, malgrat un comportament que en general és modèlic, amaga als electors un aspecte molt significatiu de la seva intimitat.

Dobles vidas

Tot i la seva senzillesa aparent de coup de foudre, Vidas dobles és una pel·lícula no gens fàcil d’analitzar i que probablement mereixia més d’un visionat i temps i calma i perspectiva de reflexió. Pensem en la petitíssima i a la vegada deliciosa La càmera de Claire, del coreà Hong Sang-Soo, que vam poder veure l’any passat, una pel·lícula amb un bouquet que em va acompanyar molts mesos. La impressió que em resta de l’últim film d’Assayas és que, si bé tracta d’una obra relativament menor en la llarga filmografia del director -comparada, per exemple, amb Després de maig-, és possible que sigui un film de transició que contingui la llavor d’una obra posterior de més envergadura. I tot això sense menystenir el valor que la pel·lícula té en ella mateixa, ja que, al cap del temps, potser -vanitats, pretensions a part– és en aquestes peces petites, que són al llargmetratge de producció el mateix que al concert és la música de càmera (intimitat amb els actors, guió segurament força esquemàtic, pressupost molt limitat) on trobem més sovint l’essència d’un director, perquè justament és on es mostra més desinhibit, més lliure per expressar-se i, sense pressions de producció, crear en equip.

Segurament el més interessant de la pel·lícula és aquesta doble trama: d’una banda, el discurs formal, important, el del món editorial –les conferències, les presentacions, els dinars de negocis–, de l’altra, la mecànica íntima de les relacions entre els personatges. Això es reflecteix també en una mena de cesura entre les imatges i la banda sonora, entre el que fan i el que diuen els actors. S’ha parlat, en relació amb aquesta pel·lícula, de Rohmer. Podríem recordar també, molt recentment, Un sol interior, de Claire Denis –una altra veterana del cinema francès que, també amb Juliette Binoche, incursionava per primera vegada en la comèdia–, que també denunciava el decalatge entre realitat i discurs (amorós). Aquí la superestructura discursiva, la del món editorial, és absolutament impostada –sovint sembla que els personatges parlin, no com un llibre, no com un poeta, com podria passar amb els de Rohmer, sinó que peroren com les pàgines d’economia o de cultura d’un diari: sembla talment que reprodueixin en cru fragments d’articles del Libé.

Si bé el tema del llibre digital és tan sols un embolcall, la fungibilitat de l’assumpte no deixa de posar en evidència un element reprimit, el fantasma del que constitueix la clau temàtica profunda, conscient o inconscient, del film: la crisi que travessa el sector del cinema. No ens parla d’això, Assayas? Darrere d’aquesta pel·lícula-vodevil sobre el llibre digital s’amaga una figuració sobre el moment actual del cinema: nous formats i hàbits de consum –el fenomen de Netflix–, les noves tecnologies i –alhora– el neopuritanisme, els «escàndols» sexuals, el #metoo. Literatura i cinema són vasos comunicants en mans d’Assayas, que presta la seva cultura cinematogràfica a l’editor protagonista, qui diu identificar-se amb el pastor d’Els combregants, de Bergman, que ja no creu en Déu però continua fent missa. Aquí sí que ressonen sense ficció, i prenen especial rellevància les paraules que pronuncia Burt Lancaster a El guepard de Visconti, un dels cineastes més reverenciats i estudiats per Olivier Assayas: «Ha de canviar alguna cosa perquè res no canviï». També això es diu a la pel·lícula, amb fina ironia, a propòsit del futur de l’edició. Visconti hi era ja, però, sense necessitat de la citació: perquè al capdavall Assayas no fa res més que emprar la metodologia del milanès per emmarcar la trama «sentimental» en la història general (Senso). També hi és Godard, però: hi ha aquí, mutatis mutandi, quelcom d’aquella pel·lícula òrfica que el cineasta-autor per excel·lència va rodar, en vídeo, l’any 1986, sobre la crisi del cinema (la de llavors): Grandesa i decadència d’un petit negoci de cinema.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies