“La roda dels equívocs” és els vint-i-quatrè llibre de la saga d’aventures detectivesques del comissari Montalbano. Andrea Camilleri n’és, evidentment, l’autor. L’acció transcorre denou a Vigata (pseudònim del seu Porto Empédocle natal) on una sèrie de segrestos misteriosos i, fins a ser punt, inofensius fan anar de bòlit al protagonista i als seus ajudants.
Amb la traça d’un mestre que sap tots els trucs i sense por a filar poc prim, l’escriptor sicilià presenta a petita escala el dilema moral de l’obra (els errors de judici i les seves conseqüències) mitjançant una introducció simbòlica que inclou no una sinó dues mosques. Una altra mostra del talent d’aquest artista veterà és la forma elegant en la que fa fluir la història. Utilitza paràgrafs molt breus (reminiscència de la seva formació teatral i de guionista) que van al gra i ens comuniquen tot el que hem de saber abans de passar al següent. La desaparició quasi total dels punts seguits no és un misteri a resoldre ja que és un tret d’estil de l’escriptor. Tot això fa que aquest llibre, com tots els seus predecessors, es llegeix molt àgilment. També hi ajuda el frenesí que Camilleri injecta a la investigació policial. Som presents en cada decisió presa pel comissari i això ens involucra en la història.
Un altre encert del llibre (i de la saga) és capturar l’atmosfera d’una comissaria de policia i les dinàmiques que es creen entre les varies persones que allí hi treballen. Des de posicions molts diferents i amb mètodes completament oposats han aconseguit trobar un encaix que els ajuda a resoldre les investigacions més prestament. Al centre tenim el veterà Montalbano qui amb els anys ha anat perfilant el seu instint detectivesc fins a tal punt que pot posar en dubte fins i tot al testimoni més fiable. El seu contrapunt és Fazio, molt més compulsiu. Sempre un pas per endavant dels altres, ho sap i, subtilment, se’n vanagloria. Augello és l’element de distensió i amb els seus comentaris burletes evita que mitifiquem al comissari. Finalment, tenim a Catarella que reordena lletres i paraules al seu gust. Cada personatge té la seva veu pròpia en la ploma de Camilleri (especialment aquest darrer) i hi ha un constant ús de dialectismes. Això pot suposar un somni o un malson pel traductor. En el cas de Pau Vidal se’n surt amb escreix. L’escriptor de novel·les aclamades com Aigua Bruta juga amb el llenguatge d’una manera molt adient al to del llibre.
Abans de concloure, tan sols mencionar positivament un altre recurs estilístic de l’escriptor. Canvia de capítol a mitja conversa (interrogatori). Aquesta disrupció de l’escena ens assenyala que una informació rellevant ha sigut compartida i ens dona temps de pair-la abans que el comissari no faci la següent pregunta.
“La roda dels equívocs” és una entrega que manté la qualitat mitja de la saga Montalbano. Juga amb temes clàssics de la literatura i cinema negre com que l’error a l’hora de prendre decisions té conseqüències morals i com que les aparences enganyen. 237 pàgines d’intriga ben gestionada que llegireu en un dia o dos.
Envía una resposta