Salvador Mallo (Antonio Banderas) es un director de cinema que porta anys sense dirigir una pel·lícula, incapaç de donar forma fílmica als seus relats. Els records de la seva infantesa amb uns pares (Penélope Cruz i Raúl Arévalo) que s’esforçaven per donar-li el millor s’aglutinen al seu cap. Els amors primerencs tornen com un trencaclosques casual. De la mateixa manera, altres amors més madurs apareixen per explicar el seu desenllaç. El dolor físic aguaita i el desespera… Ha arribat l’ocàs a la seva carrera després d’haver passat ja molts anys d’un gran èxit i d’inactivitat.
Espanya ha canviat moltíssim des dels anys 60, una època de moviments migratoris a partir dels que moltíssimes famílies buscaven un futur millor pels seus fills. Més tard, després de l’arribada de la democràcia als anys 70, es va viure l’esplendor creatiu dels 80 en un ambient de recent estrenada llibertat -context en el que Almodóvar fou sens dubte un dels seus protagonistes-. I avui dia assistim al necessari auge de moviments tant necessaris com el feminisme o el moviment LGTBI.
Tots aquests elements, presents a la vida del propi director, formen el teló de fons de Dolor y Gloria, cadascun ubicat en el seu salt temporal, alguns amb més intensitat i altres mitjançant una mera pinzellada. I per davant d’aquest teló, apareix el més característic en el cinema d’Almodóvar: els seus personatges. En aquesta ocasió, Antonio Banderas es converteix en el seu ninot principal i es deixa modelar per convertir-se en l’alter ego del director manxec, caracteritzat per aconseguir fins i tot certa semblança física amb ell. Es tracta d’un geni derrotat, desesperat i necessitat per trobar una resposta terapèutica als seus dolors físics. Banderas imita -que no interpreta- la seva forma de parlar, de mirar, de caminar. Almodóvar fa servir a Banderas com un antifaç per no posar-se a sí mateix davant la càmera.
Penélope Cruz i Julieta Serrano, per la seva part, encarnen a la mare del protagonista a les seves diferents edats. Aquests personatges són una mirada tendra a la relació mare-fill durant la infància, moment en el que esclaten les inquietuds culturals i els primers desitjos del protagonista, però també durant l’edat adulta, quan la mare es prepara per deixar aquest món i les converses íntimes es multipliquen. Si bé Almodóvar ha abordat en altres ocasions el vincle materno-filial, a Dolor y Gloria arriba al seu màxim esplendor precisament per dota la temàtica amb la seva experiència més íntima i personal, arribant a commoure l’espectador.
Destaca també Asier Etxeandia, que s’estrena a les ordres del director manxec amb un personatge canalla, drogoaddicte i descarat, àvid de viure un nou èxit després d’haver protagonitzat el darrer treball de Salvador Mallo. Etxeandia s’enlletgeix i es transforma en el personatge, omplint la pantalla, com ens té acostumats.
He de reconèixer que, després de veure Los amantes pasajeros (2013), vaig caure en l’error de pensar que no tornaríem a gaudir del millor Almodóvar. Amb Julieta (2016), vaig recuperar certa esperança, però seguia trobant a faltar el millor d’aquest il·lustre manxec… Però amb Dolor y Gloria, per fi Pedro m’ha convençut que encara té molt a dir. Amb aquesta pel·lícula, Almodóvar invoca a allò més personal, de nou entrecreuant històries i moments que desapareixen per a encaixar després de forma perfecta en el seu puzle argumental, seduint de nou a un públic al que li manquen paraules per explicar la seva sinopsi.
Envía una resposta