Dumbo
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

El “declivi” qualitatiu de la filmografia de Tim Burton en les últimes dues dècades és un dels temes més debatuts entre la gent cinèfila. El mateix director que durant els 90 era un referent ètic i estètic per qui sentia que no encaixava dins de les normes socials s’ha convertit actualment, segons els seus detractors, en un venut a les grans corporacions (com si la seva tercera cinta no fos una superproducció de la Warner Brothers). Si bé és cert que part del seu carisma de pària social ha sigut reemplaçat per una caricatura tova, fins i tot els seus últims treballs tenien espurnes d’enginy. La tesi de que en veritat no va tan perdut com es diu queda ratificada per la seva adaptació del clàssic de Disney de 1941 Dumbo.

El missatge d’aquesta Dumbo es pot entendre perfectament de forma metafòrica i autobiogràfica. El circ és el cinema. El personatge de Danny DeVito és el propi Tim Burton, excèntric i visionari però també humanista. El circ que dirigeix representa les seves pel·lícules més personals i el grup d’artistes que l’envolten, els col·laboradors habituals del director (Depp, Bonham Carter, Keaton,…). El gran productor que fa veure que l’importa l’art però el que vol és exprimir els artistes per benefici personal podria ser Harvey Weinstein amb qui Burton va col·laborar, en una experiència gens satisfactòria pel segon, a Big Eyes. El personatge d’Eva Green pot representar qualsevol de les actrius de qui el productor va abusar. Finalment, i forçant una mica el símil, Dumbo podria representar l’esperit creatiu que només “vola” quan és lliure.

D’altra banda, a un nivell més terrenal, el film proposa una reflexió animalista sobre les penúries que viuen els animals engabiats com els que viatgen amb alguns circs. La força emocional provinent d’aquest anhel de llibertat de l’elefant protagonista és el que dota aquesta pel·lícula, tan formalista en el sentit narratiu, d’una puresa instintiva.

Dumbo Tim Burton

Un altre element a destacar és el conjunt de l’apartat visual. Gràcies als magnífics treballs de fotografia de Ben Davis (qui ens ha commocionat recentment amb la  seva aportació a Capitana Marvel), de disseny de producció de Rick Heinrichs i, evidentment, de vestuari de la llegendària Colleen Atwood, Dumbo troba el punt d’equilibri entre l’artificialitat digital virtuosa i l’escalfor i la textura de les aventures familiars clàssiques. Una excel·lent mostra d’això és el disseny retro futurista de Dreamland i dels rupturistes i inimaginables espectacles que allà tenen lloc. És molt difícil emular la inventiva visual del cinema d’animació però en certs moments d’aquest film (com la dansa de les bombolles de sabó en forma d’elefant) Burton ho aconsegueix.

Pel que fa al repartiment, s’han pres grans decisions de càsting. Nico Parker (filla de Thandie Newton) és una veritable revelació interpretant a un dels personatges més interessants de la cinta. L’elenc de secundaris és exquisit. Per una banda, tenim els sospitosos habituals de Burton (ja sigui Keaton, DeVito i ara també Green) i per l’altra, noves i encertades incorporacions com Colin Farrell.

En resum, una efectiva i emotiva història sobre anteposar la llibertat i la salut dels teus a la fama i l’èxit, rodada amb traça per un mestre (en hores baixes però no deixa de ser-ho) i amb un repartiment de luxe. Una bona opció per anar a veure en família aquest cap de setmana.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies