Comença ja a arrencar el Festival, Màlaga segueix vestida de gala amb una llarga catifa vermella que travessa el concorregut carrer Larios, cartells amb imatges d’actors, pantalles que retransmeten en directe tot el que passa al certamen… La ciutat respira cinema pels quatre cantons.

A primera hora del matí ens serveixen la comèdia dramàtica “A pesar de todo“, dirigida per Gabriela Tagliavini i protagonitzada per un quartet de luxe com són Belén Cuesta, Amaia Salamanca, Blanca Suárez i Macarena García. Presentada a la Secció Oficial fora de concurs i produïda per Netflix, la pel·lícula ens explica la història de quatre germanes que després de la mort de la seva mare han de reunir-se de nou i que, per imposició de la seva progenitora com a condició prèvia per repartir l’herència, hauran de descobrir qui és el pare de cadascuna d’elles.

A pesar de todo Netflix Festival de Málaga

El resultat és una pel·lícula de to americà, entretinguda i amable, però que es queda lluny del missatge que intenta vendre -“les dones si ens unim som més fortes”-. En cap moment hi ha un missatge feminista… Ni molt menys. I és que en cap moment és feminisme fer una pel·lícula protagonitzada per dones -això més aviat és una pel·lícula femenina, com molt bé va definir una periodista a la roda de premsa-. I no ho és des del moment en què la finalitat de cada personatge gira al voltant d’una figura masculina, quan el personatge de Blanca Suárez es la freda dona de negocis que viu a Nova York -la dona independent estigmatitzada que després reflexiona i torna enrere-, quan un cop més es cau en el tòpic de construir el personatge de la lesbiana al·lèrgica al compromís traient-li part de la seva “feminitat” -interpretada a més per una poc creïble Amaia Salamanca- o quan el personatge de Belén Cuesta fracassa a nivell personal quan el seu marit la deixa -es confirma a més que una pel·lícula més Belén Cuesta segueix fent de Belén Cuesta.

Així no, si us plau. Es poden estalviar d’entrada les comparacions amb “Love Actually“, així com també l’al·legat feminista de “les dones si ens unim som més fortes”… no cola. Més aviat seria “posar moltes dones en pantalla no significa que hàgim fet una pel·lícula feminista”. Quan trenquin tòpics i s’atreveixin a construir personatges de forma més valenta, llavors ho tornem a valorar.

Seguim amb “Esto no es Berlín“, de Hari Sama, una pel·lícula molt intensa pel que explica i per la seva forma narrativa. La pel·lícula retrata uns adolescents mexicans a la cerca del seu lloc al món a través de la llibertat sexual, les drogues i l’expressió artistica. la forma esdevé en alguns moments una mica claustrofòbica. Arriba un punt a la pel·lícula en el que entrem en un retrat excessiu, de la mateixa forma que els seus protagonistes es sobrepassen. Malgrat això, es tracta d’una excel·lent opera prima, un film amb una bona factura visual, amb bones interpretacions i que ens deixa clar que, efectivament, això no és Berlin, però que es viu la vida intensament…

Esto no es Berlín Hari Sama

Però la pel·lícula que més expectativa ha generat i més públic ha aglutinat (en la seva majoria adolescents) és “Vosotros sois mi película“, documental que explica què hi va haver darrera de la gamberrada del youtuber Wismichu al darrer Festival de Sitges amb aquella presa de pèl anomenada “Bocadillo“, una pel·lícula que en forma de bucle repetia la mateixa escena durant una hora i mitja i per la qual fins i tot el director del Festival de Sitges va arribar a demanar disculpes.

Vosotros sois mi película Wismichu

Encara que ho defineixen com un atracament simbòlic d’un món (Youtube) a un altre (un món del cinema que defineixen com a antic) i a partir del que tracten temes com la desinformació, la fama, el paper d’internet al cinema… Tampoc és per tant. És un documental de tall clàssic encara que el tema sigui trencador. Diguem que Carlo Pardial tampoc està innovant molt en el món del cinema, aquell que considera tant antic. Ens agrada la seva proposta, sí, però la reflexió és respecte les noves formes de veure cinema no respecte a les formes de fer-lo.

I per acabar, la primera joia d’aquest Festival, “Buñuel en el laberinto de las tortugas“,  una pel·lícula d’animació que tracta la història d’una amistat, la de Ramón Acín i Luis Buñuel, ambientada en el rodatge del documental sobre Las Hurdes que va fer el geni aragonès.

Buñuel en el laberinto de las tortugas

La pel·lícula ja s’ha venut a més de 30 països i ha triomfat ja en diversos festivals. La pretensió és apropar-se a la figura de Buñuel, a la seva part més humana i a la vegada la més provocadora i trencadora. I ho aconsegueixen. A la pel·lícula a més es combinen a més les imatges d’animació amb les imatges que van ser descartades del documental original, de forma que quan els protagonistes miren per la càmera veuen la realitat immortalitzada por Buñuel, una realitat dura, crua i amb uns valors molt allunyats dels que tenim avui dia. Molt recomanable…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies