El niño que pudo ser rey
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

És una evidencia constatable que les tendències cinematogràfiques estan intrínsecament lligades al clima polític i social de la societat en la que són produïdes.

El Brexit i la seva repercussió en la societat britànica ha creat una onada de films que reflexionen sobre la identitat fracturada d’aquest territori. N’hi ha de tots tipus, des del patriotisme amagat de Johnny English: De nuevo en acción fins a la sàtira corrosiva de The party. Fins i tot hi ha una pel·lícula sobre el creador d’aquest procés anomenada Brexit que, com era d’esperar, ha dividit a l’audiència. Paral·lelament hi ha una nova moda de pel·lícules nostàlgiques sobre els valors del gentleman britànic com la saga Kingsman. Combinant aquests dos fenòmens s’obté una cinta com El niño que pudo ser rey.

L’Alex (Louis Ashbourne Serkis, fill d’Andy Serkis) és un adolescent del Londres actual impotent davant les injustícies que veu i viu fins que troba una espasa clavada en una roca en un descampat. En aconseguir treure-la, desperta un ésser de l’inframón (Rebecca Ferguson) al que haurà de combatre amb l’ajuda del seu amic Bedders (Dean Chaumoo), un nou alumne misteriós que acaba d’arribar a la seva escola (Angus Imrie, fill de Celia Imrie) i dos companys de classe que el molesten (Rhianna Dorris i Tom Taylor).

El niño que pudo ser rey

Continuador de l’esperit d’Edgar Wright (fins i tot feia una aparició a Arma fatal), Joe Cornish va sorprendre a la crítica l’any 2011 amb el seu debut fílmic Attack the block que combinava extraterrestres amb bandes d’adolescents. Des d’aleshores no havia dirigit res més, per bé que havia participat en el guió de Las aventuras de Tintín i Ant-man. Aquest 2019 torna amb un film que busca unir una societat dividida mitjançant el mite artúric. El missatge potser no agradarà a tothom, especialment això de pactar amb els teus enemics, però el que no es pot negar és que l’espera de 8 anys ha valgut la pena ja que la pel·lícula està molt treballada tant a la pàgina com a la pantalla. Es tracta d’un guió de ferro, d’aquells que encanten a la gent britànica ja des de la productora Ealing, en el que cada element que s’introdueix en la primera meitat del film té una resposta en la segona. A nivell visual destaca la inclusió de bromes que només funcionen a través d’imatges un fet que, lamentablement, no és habitual en les comèdies populars.

Pel que fa el repartiment, la selecció del quartet d’adolescents protagonista és brillant ja que fan creïble els elements més fantasiosos de la cinta. Una menció especial mereix Angus Imrie qui s’apodera de la pantalla en cada aparició. Els actors i actrius adults també estan molt ben escollits, especialment Rebecca Ferguson, Denise Gough (que brillava recentment a Colette en un paper molt diferent a aquest) i sir Patrick Stewart. Com Cornish ha deixat passar tant temps entre pel·lícula i pel·lícula s’ha creat un estatus de llegenda al seu voltant fet que ha motivat a gent coneguda a fer breus aparicions en aquesta cinta com Nathan Stewart-Jarrett que apareixia en les mítiques Misfits i Utopia.

A tall de conclusió, El niño que pudo ser rey és una delícia per a la gent que estima la fantasia i alhora és un bon termòmetre de la societat britànica actual. És una pel·lícula molt agradable ja que cuida molt a l’audiència donant-l’hi recompenses constants. Si teniu temps i ganes aneu a veure-la. No us en penedireu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies