I arribem al final de la sisena edició del Festival Americana, amb gran èxit de públic (un creixement del 30% d’assistència segons l’organització) i bones valoracions de la programació per part dels espectadors.

Des del 5 i fins al 10 de març hem pogut gaudir als Cinemes Girona, Zumzeig, Filmoteca de Catalunya i la sala Phenomena de diverses propostes cinematogràfiques i activitats paral·leles. Acabem amb les tres darreres pel·lícules vistes, exemples de bones obres que justifiquen l’assistència a un festival al que li desitgem molts anys més de bona salut.

We Used to Know Each Other

La revelació del festival. Al cartell del Festival Americana també hi ha espai per a la lletra petita. Més enllà de les pel·lícules que composen la secció principal del festival (TOPS), a la secció NEXT es trobava We Used to Know Each Other, una d’aquestes petites-grans pel·lícules per les que val la pena anar cada any a l’Americana: petita en quant a mitjans i a pressupost, gran en quant a talent i valors cinematogràfics que conté.

We Used to Know Each Other

We Used to Know Each Other formaria un fantàstic doble programa amb l’espanyola 10.000 km (2014). La pel·lícula de Carlos Marques-Marcet acabava quan una parella es retroba a Los Angeles després d’un any de relació a distancia. We used to Know Each Other comença en un moment anàleg: després de cert temps separats, una parella (ell portuguès, ella nord-americana) ha de prendre la decisió de seguir i viure junts, a l’ardent i inhòspita Las Vegas (com a Les distàncies, una ciutat que serveix com a metàfora de les dificultats emocionals dels personatges), o trencar i separar-se definitivament. El realitzador Robert G. Putka, present al festival, dirigeix i co-escriu un  drama romàntic concís però molt efectiu, gràcies la naturalitat de les accions i dels diàlegs del duet protagonista (creïblement interpretats per Hugo de Sousa i Essa O’Shea) i a una realització que persegueix i aconsegueix incomodar en tot moment a l’espectador, apropant la càmera al rostre dels protagonistes i mostrant petits però reveladors gestos.

A banda de la trama sentimental, a We Used to Know Each Other també es troba un valent qüestionament de les estructures amoroses que predominen a la nostra societat i la nostra tendència a encaixar en elles, encara que sigui sacrificant els desitjos. Una joia a descobrir.

Nota: 8

We the animals

La gran triomfadora del festival. L’òpera prima del director nord-americà Jeremiah Zagar s’ha emportat el premi a la Millor pel·lícula del Festival Americana, atorgat pel jurat ACCEC de la crítica, per aquest drama “coming of age” que narra la història de tres nens, germans, fills d’un pare porto-riqueny i una mare blanca que viuen amb mínims recursos econòmics.

We the animals

Influït pel Terrence Malick d’El árbol de la vida (2011), Zagar utilitza una posada en escena impressionista, amb uns lírics i contemplatius moviments de càmera i una veu en off existencialista per apropar-nos amb vivesa el punt de vista de Jonah, el petit dels tres nois, el protagonista de la història. A través de la seva mirada i dels seus dibuixos (la pel·lícula inclou alguns interludis d’animació ben integrats a la narració), veiem, no, sentim com Jonah es va distanciant de l’autoritari referent paternal i també dels seus germans, a la vegada que elabora un incipient imaginari propi, a mode de resistència enfront a un entorn familiar i social molt desfavorable.

We the animals ens parla del despertar d’una personalitat, del naixement d’una sensibilitat diferent amb infinitat d’elements a descobrir: vitals, artístics i sexuals. Un film amb cor que explora les possibilitats d’una ment en formació.

Nota: 8,5

Leave No Trace

Qui escriu aquestes línies té certa debilitat pels personatges que s’autoexclouen, incapaços d’integrar-se a qualsevol tipus de societat moderna, com el que interpretava Viggo Mortensen a la fantàstica Captain Fantastic (Matt Ross, 2016). Leave No Trace presenta a Will (contingut Ben Foster) i la seva filla (intensa Thomasin McKenzie) que viuen aïllats enmig d’un gran parc públic a Portland, proveint-se únicament del que necessita per a viure cada dia.

Leave no trace

Leave No Trace és la nova pel·lícula de Debra Granik, directora i guionista nord-americana reconeguda pels films Down to the Bone (2004) i, sobretot, Winter’s Bone (2010), el dur drama protagonitzat per Jennifer Lawrence. Amb un estil pausat, subtil i minimalista que en general encaixa bé amb el que explica, Leave No Trace desenvolupa una història de traumes i de dificultats d’integració. Guardonada a diversos festivals, la pel·lícula parla sobre una relació afectiva en els límits de la comunitat que posa de relleu la delicada vida que existeix fora dels marges de l’actual societat nord-americana.

Nota: 8

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies