Veure Francesc Orella al cartell d’una obra acostuma a ser un indicador de bon teatre i, si a aquest l’acompanya el nom del dramaturg Anton Txékhov, el resultat hauria de ser un còctel de gala. Malauradament el resultat és insuls i no pas pels seus ingredients (de la millor qualitat, creieu-me) sinó per la manera com està servit.
Els textos humorístics de Txékhov triats per l’obra són els que entrarien a totes les travesses de qualsevol seguidor de l’autor rus. I aquesta no és pas una mala decisió. Al contrari, tot i el poc risc de la dramatúrgia, ens trobem davant de peces breus que funcionen molt bé i estan impecablement ben executades. Els tres ens parlen de les parts més ombrívoles de la condició humana i de com ens hi acostumem de tal manera que ens hi acabem quedant massa estona.
No obstant això, aquestes peces en forma de monòleg i escenes a dos o a tres són presentades com una mena de píndoles, com exercicis excel·lents d’interpretació, com records dels moments culminants de l’exitosa vida d’un actor de províncies al qual se li acaba de fer un homenatge per la seva llarga carrera damunt els escenaris. L’actor se’ns presenta sol, ebri i confús en un escenari buit i sense públic on apareixeran tres dones esperits liderades per la Nina. Aquestes li demanen al vell actor que torni a viure aquells moments de glòria fent els papers que l’han convertit en la gran estrella que és ara.
I justament aquest fil argumental, que hauria de servir de vaselina, acaba entorpint el ritme de l’obra i aquesta acaba fent aigües. Malgrat que al text hi trobem fragments d’altres obres conegudes del mateix autor (Oncle Vània per exemple) i tot ell fa olor de Txékhov la realitat és que queda lluny d’assemblar-se al mestre i el contrast amb les peces humorístiques encara ho fa més evident. A més a més, pateix de tots aquells mals que poden tenir les dramatúrgies basades en unes càpsules inconnexes les unes amb les altres i que s’intenten integrar dissimulant-les en una macro història que no té massa interès (ni com comença, ni com acaba)
Perquè si parlem de l’argument de l’homenatge de l’actor, aquell ésser inaccessible que ho ha hagut de sacrificar tot per una carrera d’èxit, el trobem servit sense matisos i ple dels tòpics imaginables. Passats els cinc primers minuts d’obra ja hem vist tot el que ens pot oferir el personatge i l’entrada dels esperits que amenitzen els temps entre peça i peça amb cançons i rèpliques funcionals (que serveixen únicament per avançar d’un esdeveniment a un altre) no ajuden a donar més consistència al personatge principal sinó que apareixen completament supeditats a aquest.
I és que tota l’obra fa flaire d’un estrany homenatge a Francesc Orella. Fins i tot quan ell no actua s’ho mira com si en fos l’únic receptor. Sembla que l’obra s’hagi construït al seu voltant (o al voltant del seu personatge) i així poder veure’l i gaudir-lo en diferents registres. Les tres actrius, necessàries sobretot per poder fer les escenes, estan també en un molt bon estat de forma però no tenen cap mena de recorregut dins l’obra. L’escenografia treballada des de l’espai buit amb quatre elements teatrals estilitzats funciona molt bé perquè juntament amb la il·luminació aconsegueix crear un aspecte de fantasmagoria que juga molt a favor del muntatge.
És una llàstima que s’hagi desaprofitat una molt bona oportunitat per apropar el món de Txékhov més desconegut al gran públic a partir d’aquelles peces més lleugeres i accessibles. En resum, és una obra altament irregular que avança a trompicons i que esdevé elèctrica quan Francesc Orella i Txékhov coincideixen al mateix moment damunt d’un escenari. Un vestit fet a mida però sense festa on poder-lo lluir.
On: Teatre Goya
Dates: Fins 31 Març, 2019
Intèrprets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados
Direcció: Carles Alfaro
Text: Anton P. Txèkhov adaptat per Carles Alfaro i Enric Benavent
Durada: 90 minuts
Envía una resposta