Ja se m’ha passat l’època en què jutjava amb supèrbia tot allò que em semblava un assalt a la intel·ligència. A poc a poc estic aprenent a identificar el costat amable de totes les accions, encara que aquestes no siguin de la meva devoció. I no sé si ara és bo tractar de trobar la justificació a tot, però la veritat és que amb els anys un es va tornant més benevolent.
Sobre “El libro de las imágenes” de Godard hagués dit llavors que es tracta d’una amalgama inconnexa d’elements recopilats durant tota una vida, on imatges i narració s’oposen i descomponen aleatòriament per acabar llançant com proclames els missatges de sempre. No obstant això, després de tant beuratge caòtic ple d’interferències i d’una gran dosi de paciència, m’apareix l’afany tou per empatitzar i acabo reconeixent que alguna cosa d’art ha d’haver en tot aquest malbaratament d’enginy que aconsegueix amb èxit mantenir la veneració de les seves adeptes, convèncer productors i colar-se en festivals de prestigi.
És clar que Godard també ha anat aprenent amb el temps a reduir el seu nivell de radicalitat. Sempre ha advocat perquè les seves produccions es mostressin exclusivament en petit format, però aquest cop aconsegueix la Palma d’Or Especial en un Festival de Cannes que exhibeix la seva pel·lícula per a minories davant més de dues mil persones.
Tot un repte a l’avorriment que segueix el camí del seu anterior treball “Adiós al lenguaje ” (2014) i disposa en cinc capítols una proposta abstracta de tragèdia, violència i horrors que tornen des del passat. Una barreja capritxosa i infinita d’escenes històriques, seqüències de cinema distorsionades i missatges trillats que no sorprenen, sinó que més aviat saturen en aquest afany per explicar l’ésser humà des de la destrucció. En conclusió, una operació estètica tan atrevida com probablement exposada a la fugacitat i a l’extorsió dels seus enemics.
Envía una resposta