Amb l’espantada de Zhang Yimou que ha deixat malferida la Competició, l’altra pel·lícula xinesa, “Di jiu tian Chan (So Long, My son)”, es perfila com a virtual guanyadora de la Berlinale 69, si el jurat coincideix amb la crítica. Mentre apurem les últimes hores d’una edició amb poca substancia més ens n’anem de missa amb la Sacerdotessa Major, Aretha Franklin.
En ple festival, tot just dos dies abans de projectar-la, queia una de les pel·lícules a Competició d’aquest any. La Berlinale anunciava que l’última producció del consagrat director xinès, Zhang Yimou, no arribava a temps. Problemes en la postproducció impedien veure en les enormes pantalles de Berlín el seu nou llargmetratge ambientat en la Revolució Cultural. Yi miao zhong” (One Second) sortia de la lluita per l’Ós d’Or, el que deixava la terna en 16 títols. I el concurs pels premis sentenciat per dijous.
L’espantada ha provocat tota mena de rumors en les tertúlies de la Berlinale. Alguna ment mal pensada podria imaginar que Zhang ha decidit fer un pas enrere per no patir una humiliant derrota a mans del seu compatriota, l’independent Wang Xiaoshuai. Perquè segons el parer de totes les crítiques, la saga familiar, panorama d’una societat, “Di jiu tian Chan (So Long, My son)” hauria alçar-se amb l’Ós d’Or en la cerimònia de dissabte. Wang ja sap el que és recollir una estatueta a Berlín. Les dues anteriors vegades que va estar a la Competició es va endur Gran Premi del Jurat el 2001 per “Shi Qi sui de donen che” (La Bicicleta de Pekin) i l’Ós de Plata a Millor Guió el 2008 per “Zou You” (“In Love We Trust“editada a Espanya només en DVD).
Acompanyats pels seus companys de treball i veïns, Yaoyun (Wang Jingchun) i la seva dona Liyun (Yong Mei) conformen una família feliç fins que el seu fill mor. Es desplacen del camp a la gran ciutat, sense conèixer a ningú ni entendre el dialecte local. El seu fill adoptiu tampoc els fa la vida fàcil. Al final decideixen tornar al lloc on van ser feliços. Part melodrama, part crítica social, el film s’expandeix per tres dècades, des dels anys 80 després de la Revolució Cultural fins el capitalisme salvatge actual.
Wang ha retratat la vida amb els seus alts i els seus baixos, amb les seves mesquineses i els seus penediments,… un retrat personal i d’un país que en 30 anys ha canviat substancialment. I ho fa amb una sèrie de salts en el temps el que agilitza els 175 minuts de metratge. Amb una part final que et fa lligar-te a la cadira, el film ja té garantida la distribució a Espanya.
I com a colofó a una Competició bastant regulera, la Berlinale ens guardava un bombó final. El documental inacabat que va gravar Sydney Lumet sobre l’enregistrament d’un disc de gospel de la Reina del Soul, Aretha Franklin. A “Amazing Grace” el realitzador Alan Elliot reprèn aquella filmació inacabada per a la Warner Bros realitzada el 1972. I ens permet observar l’enregistrament en viu, en una església de Los Angeles, del disc del mateix nom, el LP de gospel més venut de la història de la música. Una tornada als orígens de la cantant, filla d’un pastor baptista, que es va foguejar en la música al cor de la seva església.
En un to de cinema verité, en el qual no ens estalvia els zoom in i els desenfocaments, el documental ens permet veure els Rolling Stones entre el públic aclamant a Aretha i a Sydney Lumet dirigint les càmeres. I com no, escoltar a la Reina del Soul cantar himnes tan coneguts com “Wholy Holy” o el conegut “You’ve Got A Friend“, compost per Carole King i que es va poder sentir en el funeral de la pròpia Aretha a l’agost del any passat. El Berlinale Palast ha irromput en un gran aplaudiment després de la projecció del bellíssim film, homenatge a la cantant, i ja estrenat a Estats Units.
Envía una resposta