La vitalitat d’una cineasta de 90 anys, l’encartronament d’una altra de 58 i la volta de rosca una mica petulant d’un director de 43 anys. Així es podria resumir el meu setè dia de Competició a la Berlinale 2019.

Era una de les meves favorites a la recerca de l’Ós d’Or. Esperava amb ànsia, “Elisa y Marcela“, la pel·lícula en blanc i negre que narra la història del primer matrimoni homosexual a Espanya a principis del segle XX. Per això més dura ha estat la caiguda, major la decepció després de veure una obra que està més pròxima a un fulletó encartronat que a una pel·lícula amb capacitat per competir en Secció Oficial de Berlín. I més amb el risc que corria el festival en escollir una obra produïda per Netflix que no té garantida la distribució en sales fora d’Espanya.

Isabel Coixet Elisa y Marcela

Cal concedir a Isabel Coixet que ha passat 10 anys intentant aixecar el projecte. Quan es presentava als productors dient que anava a ser en blanc i negre, va obtenir rebuig rera rebuig. Per això es felicitava en la roda de premsa “de l’èxit de films com” Cold War “i” Roma “rodats en blanc i negre“. El trist és que la Coixet ha estat lluny de fer aquests homenatges personals i bells al color de les pel.lícules antigues i això que ha volgut donar la pàtina més pròxima a l’època que narra. La directora barcelonina ha comptat com a directora de fotografia amb una jove Jennifer Cox, amb la qual ha treballat en publicitat i a qui ha produït un curt, però que s’estrena aquí al llargmetratge. La fotografia passa si no fos per uns fosos al cinema mut i un difuminar la pel·lícula per ficar metratge original antic que grinyolen.

Amb baixíssim pressupost (entre els finançadors estan tres televisions autonòmiques), la peli es va rodar en només quatre setmanes i la incorporació al projecte d’una de les actrius protagonistes, Greta Fernández, a una setmana del rodatge. Ella com a Marcela i Natalia de Molina com a Elisa han hagut de fer creïbles uns personatges reals però dels quals se sap poc. Com recordava la història s’inspira en elles, per convertir-se, molt a desgrat seu, en un fulletó encartronat. I amb polèmica pel mig, perquè un acord signat entre Netflix i la Berlinale per distribuir la pel·lícula en sales només es refereix a Espanya i els distribuïdors alemanys demanen que surti de Competició.

Synonymes

La segona del dia a la recerca de l’Ós d’Or, era la franc-israelià “Synonymes“, en la qual el director Nadav Lapid aboca la seva pròpia experiència vivint a França i intentat oblidar els seus orígens. Després de la interessant “La profesora de parvulario“, adaptada ja als Estats Units, Lapid s’havia convertit en director a seguir. El seu tercer llargmetratge, primer a competició a la Berlinale, té una proposta i elements interessants. Com la pròpia volta de rosca a la ja gènere de expatriat a París.

El jove Yoav (Tom Mercier) fuig d’Israel i es refugia a França. Vol començar una nova vida, abraçar la laica societat francesa i renegar de l’estat sionista cada vegada més teocràtic. Per això es nega a parlar en hebreu i intenta millorar el seu coneixement del francès amb un diccionari – d’aquí el títol del film. Una parella de joves rics, Emile (Quentin Dolmaire) i Caroline (Louise Chevillote) seran els seus protectors. Durant el seu periple a París, posa el focus en diversos problemes de la nostra societat actual. Tot regat amb moments musicals i còmics. L’adaptació no resultarà tal com que s’esperava. Curiosa proposta tot i que amb moments petulants.

Agnès Varda. FOTO: AFP

I la proposta més refrescant del dia me l’ha fet la directora franco-belga, Agnès Varda. La realitzadora militant de diferents causes i treballadora del cinema sense recursos s’acomiada de nosaltres espectadors amb un repàs als seus films i la seva manera de treballar. Quin lliçó de cinema, reuneix estudiants i curiosos en un teatre per repassar la seva carrera.

Però Varda par Agnès” no només es queda en el teatre, surt al carrer, ens porta als diferents escenaris que han conformat la carrera d’aquesta realitzadora, mestra de cineastes. Com ella recorda, si no tenia pressupost i volia explicar la penúria d’una dona a la qual li diagnostiquen càncer, decideix explicar una hora i mitja en la vida de Cléo (Cléo de 5 a 7). També ens recorda els seus fracassos més sonors com quan va fer volar en Concorde a Robert de Niro per fer-li compartir escena amb Catherine Deneuve i caure en un estany.

El film a Competició però fora de concurs és un divertit, fresc i vitalista retrat d’aquesta cineasta, fotògrafa i artista visual. Sobre una dona que es defineix com a feminista tota la seva vida i que ha militat al costat de la gent, del poble. I que diu, a preguntes en la roda de premsa, estar preparant-se per dir adéu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies