En aquest tercer dia, el matí tenia un leitmotiv a Competició: la família, aquesta gran institució d’alegries i tensions. Més de tensions, paternofilials i entre germanes, que d’alegries. Però riguin d’aquestes tensions. Han estat un oasi de pau per al que venia a la tarda-nit. Perquè l’alemany Fatih Akin ens ha submergit en un festí gore gratuït i innecessari.

En el seu quart llargmetratge per a la gran pantalla, l’austríaca Marie Kreutzer dirigeix amb destresa “Der Boden unter den Füßen” (The Ground Beneth My Feet), un drama familiar i laboral amb tocs de thriller psicològic.

Lola (Valerie Pachner) és una consultora d’empresa d’èxit. Workalcoholica i en una relació clandestina amb la seva cap. L’únic vici que es permet és matzacar-se al gimnàs. Encara que com resa el lema del seu hotel per a executius – Més sa, més feliç, més productiu-. A punt de tancar un gran projecte, rep una trucada de l’hospital. La seva germana Conny ha intentat suïcidar-se. La Lola no sabrà com enfrontar-ho.

The Ground Beneth My Feet

La factoria nòrdica torna a la càrrega amb l’adaptació de la novel·la ‘Ut og stjæle hester (‘Out Stealing Horses’) del premiat Per Petterson. El madur director Hans Petter Moland recluta al seu col·laborador habitual, Stellan Skarsgård per protagonitzar aquesta faula sobre l’amor i la decepció.

L’internacional actor dóna vida a Trond, un home de 67 anys que després de la mort de la seva dona en accident s’amaga en una cabana per escapar del canvi de mil·lenni. Una trobada casual amb un antic conegut el porta a rememorar l’estiu de 1948 quan va passar l’estiu amb el seu pare en una cabana. El seu últim estiu junts.

Out Stealing Horses

Rodada a belles muntanyes i valls a la frontera entre Noruega i Suècia, la cinta està plena de moments poètics i bells. Mollan busca incidir en la pèrdua, els traumes per a tota la vida, els sentiments de culpa. No tinc clar si ho aconsegueix. Això sí, pot triomfar a taquilla.

I si llegeixo la sinopsi de l’última de l’alemany Fatih Akin, jo he vist una altra pel·lícula. Der Goldene Handschuh (“The Golden Glove”) relata les malifetes d’un cruent assassí en sèrie de l’Hamburg natal d’Akin. Fritz Honka, interpretat per un caracteritzat Jonas Dassler, va assassinar a diverses velles prostitutes i marginals en la dècada dels 70. Va guardar part de les restes de les seves víctimes a la fresquera del seu apartament a l’àtic d’un barri ple d’emigrants grecs. Culpava de la mala olor despresa a la manera de cuinar dels seus veïns.

The Golden Glove

Segons el seu publicista, el guanyador d’un Ós d’Or “ha creat un retrat d’un individu socialment depravat i violent, impulsat per la misogínia“. Fins aquí, tot OK. Però quan diuen que “el film és un estudi social sobre els marges de la societat deixats enrere pel recent miracle econòmic de la postguerra, en una Alemanya negra, falta de confiança“. Per aquí no hi passo. Si buscava això, la tesi es queda enterrada en una orgia de violència desmesurada, sang i vísceres i personatges fregant el grotesc. M’expliquen que hi ha hagut aplaudiments en algunes sessions, a la meva tímids i rialles però també un sonor Booo. Pel que sembla Akin, volia fer una “horror movie”. Ho haurà aconseguit a costa de treure dignitat a les víctimes i remenar l’estómac dels seus espectadors.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies