Poc després que aterrés a les pantalles de cine la Reina Anna, arriben ara dues predecesores seves. La història d’Anglaterra és una font inesgotable de personatges, intrigues i guerres de poder. Però alguns saben aprofitar-les millor que altres, i allà on Yorgos Lanthimos triomfa amb “La Favorita”, Josie Rourke fa curt amb “Maria, Reina de Escocia”.
La directora britànica posa el punt de partida de la seva pel.lícula en el moment en que Maria Estuard (Saoirse Ronan), criada a França en la religió católica, torna a Anglaterra el 1561, després d’enviudar. Allà regna la seva cosina Elizabeth (Margot Robbie), protestant, i obstinada a refusar contraure matrimoni. L’arribada de Maria, que per alguns podria reclamar legítimament els trons d’Escocia i Anglaterra, será vista com una amenaça i acabarà desencadenant un enfrontament entre nacions, religions i dues dones que lluiten per mantenir el poder i la independencia en un món d’homes.
“Maria, Reina de Escocia” sembla voler ser una lliçó d’historia, sembla voler ser un thriller polític, sembla voler ser una mostra d’empoderament femení, sembla voler ser un culebrot d’intrigues amoroses, sembla voler ser moltes coses però en totes es queda a mig camí.
Josie Rourke, que debuta aquí com a directora de cine després d’haver fet carrera en la direcció artística teatral, no acaba de trobar-li el pols a la historia ni el ritme a la narració. Tot i que seria injust posar sobre les seves espatlles tot el demèrit. També hi contribueixen el guió de Beau Willimon que entre escenes sobreres i florits diàlegs s’oblida d’aprofundir en els temes de fons, deixant a l’espectador la sensació que tampoc ha acabat d’entendre el perquè de l’enemistat de les dues reines, el paper del poble o la causa d’alguns abruptes girs de guió. Ni l’atropellat muntatge, més obstinat en proporcionar postals de retaule de vestits i perruques que en potenciar un fil narratiu que resulti intrigant i coherent.
Atrezzo i decorats a banda, el film sobresurt en les seves dues protagonistes, però el talent de dues bones actrius es perd en aquest devenir faltat de molt context en que les col.loca la pel.lícula, fent que les seves interpretacions no siguin capaces per sí soles de donar a la història la potencia que hagués pogut tenir. Perquè la història d’Anglaterra ha donat tants grans moments i personatges que el difícil és desaprofitar el material. I la prova és que tant les històries d’Elizabeth I com de Maria d’Estuard altres ja les han sabut explicar millor abans.
Envía una resposta