Per a la seva nova pel.lícula, el director de la punyent “Alabama Monroe“, Felix Van Groeningen, recorre al material biogràfic en que un pare i un fill van plasmar les seves vivències reals. A “Beautiful Boy” s’endinsa en el drama real que David i Nic Sheff, van escriure a “Beautiful Boy: A Father’s Journey Through his Son’s Addiction” i “Tweak: Growing Up on Methamphetamines”, ara fa una dècada.
David Sheff (Steve Carell), separat i tornat a casar, és el pare de tres fills que viu una vida aparentment feliç a cavall entre la ciutat i una segona residència amb aires de paradís al bosc. Però la seva idíl·lica realitat s’esfondra el dia que descobreix que el seu fill Nic (Timothée Chalamet) ha caigut en l’addicció a tot tipus de drogues. Mentre en Nic es va enfonsant més i més en un pou de foscor, insatisfacció i pors que el porten per successives rehabilitacions i recaigudes, en David ha de mantenir com pot les ganes d’ajudar el seu fill amb la frustració de no saber com fer-ho.
Amb una seleccionada banda sonora de temes que inclouen des de Nirvana a John Lennon o Tom Waits, i un seguit d’escenes que exhibeixen cruament les successives recaigudes de Nic a les grapes de les drogues, Van Groeningen ens explica en el fons no tant el viatge del noi com el del seu pare. Un home que ha d’arribar a la conclusió de si potser els seus esforços són inútils i de si el seu fill mereix o no la seva lluita per salvar-lo.
És en aquest aspecte on “Beautiful Boy” sobresurt, quan posa el focus no tant en l’addicte sino en el seu entorn, quan posa a prova els límits de l’amor familiar i ofereix una perspectiva colateral i més íntima al drama de les drogues.
Però en la part més tòpica s’encalla entre succesius anars i venirs temporals. Al final “Beautiful Boy” arriba a la seva volguda conclusió, però pel camí ha caigut tantes vegades en la reiteració del mateix i en tants llocs comuns de les històries sobre drogoaddictes que perd força i eficàcia.
Per Steve Carrell i Timothée Chalamet, els seus personatges suposen un nou pas endavant en les seves carreres que ja els ha portat a estar nominats a diversos premis. Per Van Groeningen, la simplesa i repetitivitat amb la que en massa trams exposa aquesta història suposa un pas enrere respecte a la complexitat emocional que demostrà a “Alabama Monroe“.
Envía una resposta