Beautiful Boy
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Per a la seva nova pel.lícula, el director de la punyent “Alabama Monroe“, Felix Van Groeningen, recorre al material biogràfic en que un pare i un fill van plasmar les seves vivències reals. A “Beautiful Boy” s’endinsa en el drama real que David i Nic Sheff, van escriure a “Beautiful Boy: A Father’s Journey Through his Son’s Addiction” i “Tweak: Growing Up on Methamphetamines”, ara fa una dècada.

David Sheff (Steve Carell), separat i tornat a casar, és el pare de tres fills que viu una vida aparentment feliç a cavall entre la ciutat i una segona residència amb aires de paradís al bosc. Però la seva idíl·lica realitat s’esfondra el dia que descobreix que el seu fill Nic (Timothée Chalamet) ha caigut en l’addicció a tot tipus de drogues. Mentre en Nic es va enfonsant més i més en un pou de foscor, insatisfacció i pors que el porten per successives rehabilitacions i recaigudes, en David ha de mantenir com pot les ganes d’ajudar el seu fill amb la frustració de no saber com fer-ho.

Beautiful Boy

Amb una seleccionada banda sonora de temes que inclouen des de Nirvana a John Lennon o Tom Waits, i un seguit d’escenes que exhibeixen cruament les successives recaigudes de Nic a les grapes de les drogues, Van Groeningen ens explica en el fons no tant el viatge del noi com el del seu pare. Un home que ha d’arribar a la conclusió de si potser els seus esforços són inútils i de si el seu fill mereix o no la seva lluita per salvar-lo.

És en aquest aspecte on “Beautiful Boy” sobresurt, quan posa el focus no tant en l’addicte sino en el seu entorn, quan posa a prova els límits de l’amor familiar i ofereix una perspectiva colateral i més íntima al drama de les drogues.

Però en la part més tòpica s’encalla entre succesius anars i venirs temporals. Al final “Beautiful Boy” arriba a la seva volguda conclusió, però pel camí ha caigut tantes vegades en la reiteració del mateix i en tants llocs comuns de les històries sobre drogoaddictes que perd força i eficàcia.

Per Steve Carrell i Timothée Chalamet, els seus personatges suposen un nou pas endavant en les seves carreres que ja els ha portat a estar nominats a diversos premis. Per Van Groeningen, la simplesa i repetitivitat amb la que en massa trams exposa aquesta història suposa un pas enrere respecte a la complexitat emocional que demostrà a “Alabama Monroe“.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies