“Turbo kid” va descobrir als directors canadencs François Simard, Anouk Whissell i Yoann-Karl Whissell. Ara tornen amb un exercici de nostàlgia dels 80 que posa als nois protagonistes entre l’aventura, el thriller i el terror… i no se’n surten massa bé.
Els directors canadencs Francois Simard, Anouk Whissell i Yoan-Karl Whissell van conquistar l’audiència de Sitges al 2015 amb la seva divertida “Turbo Kid”, un Mad Max juvenil que unia una certa tendresa amb la dosi necessària de violència que Festival demana.
Hi han tornat en la passada edició amb “Verano del 84”, una pel·lícula juvenil amb estil retro, sobre la persecució d’un assassí en sèrie per part d’un grup d’amics. Un film molt a l’estil “Goonies”, “Super 8” o, com no, la sèrie de televisió “Stranger things”. Una nova proposta que se suma a la nostàlgia pels 80 i mira d’enganxar a tots aquells que enyoren aquells anys i pensen que van ser els millors en molt sentits.
A “Verano del 84” en Davey i la seva colla es disposen a investigar el misteriós assassí de Cape May, però, què passarà quan esbrinin que el principal sospitós és un policia veí de Davey?
La nostàlgia pel cinema dels vuitanta està donant un munt de productes. “Verano del 84” no se n’amaga: bicicletes, nomenar el mateix Spielberg o utilitzar alguna cançó de la banda sonora de “Karate Kid” posa en antecedents ràpidament, si tenies cap dubte. En aquest cas comença com una pel·lícula d’aventures i va evolucionant en un thriller amb el seu assassí en sèrie recalcritant. Un retro-thriller que parla de la pèrdua de la innocència aquest cop viatjant a l’Amèrica de Reagan.
“Verano del 84” no és un producte tan reexit com va ser-ho “Turbo kid”. Aquella enganxava de seguida, paties pel seu protagonista, entendria i sorprenia… Tot el contrari amb “Verano del 84” costa patir pels nois (només al final tens certa sensació de perill), la seva trama no està prou bé aconseguida, és fàcil desconnectar d’ella i, per afegit, ni la nostàlgia que intenta li acaba de sortir prou bé per donar alguna cosa diferent i millor al que ja hem vist un munt de vegades.
Una pena per què tenim carinyo a “Turbo kid”.
Envía una resposta