Al 2015, Adam McKay va voler combinar l’esperit didàctic, l’ironia i l’entreteniment per explicar l’entramat de corrupció i ambicions sense escrúpols que van provocar la crisi económica actual a “La gran apuesta”. Aquest 2019 intenta repetir la jugada amb “El vicio del poder”, canviant de tema però mantenint l’estil discursiu. I aquest cop es fixa en un dels polítics més controvertits de la historia recent, qui arribà a ser vicepresident dels Estats Units, Dick Cheney.
Als seus 20 anys, Dick Cheney (Christian Bale) era un bala perduda sense gaire habilitat pels estudis i massa gust pels vicis, sobretot l’alcohol. Fins que un dia la seva novia, Lynne (Amy Adams), farta de ser la parella d’algú que va per perdedor, li dóna un ultimàtum: o espavila o el deixa. I Cheney opta pel primer. Per començar, aconsegueix una feina com a assistent en pràctiques de Donald Rumsfeld (Steve Carell). I des d’allà, amb una actitud de parlar poc i escoltar i aprendre molt, anirà obrint-se camí en els cercles de poder de Washington. Cap de gabinet del president Gerald Ford, president de l’empresa petrolera Halliburton o VicePresident de George W. Bush (Sam Rockwell) van ser alguns dels esglaons del seu ascens imparable.
Fa uns dies, quan Christian Bale va recollir el Globus d’Or al millor actor pel seu paper a “El vicio del poder“, va donar les gràcies al diable per haver-lo ajudat a construir el personatge que de ben segur també el portarà a les nominacions als Oscar. La seva transformació, al igual que les dels seus companys Steve Carell o Sam Rockwell, és un dels trets més destacables d’aquesta pel.lícula que, a través d’una figura política, parla sense embuts d’uns quants mals de la nostra societat, i per inclusió, de nosaltres mateixos.
En els seus guions, a McKay li agrada diseccionar el tema o personatges entre mans, i servir-los al públic d’una forma quasi documental que busca ser a la vegada informativa, alliçonadora i mordaç. I si bé el tema escollit en el seu anterior film tenia un abast més evidentment global, capaç d’interpel.lar més directament al públic a qui es dirigeix obertament des de la pantalla, la figura que ha escollit aquí encarna de forma idonea les vessants del discurs que vol transmetre. Un home d’inicis mediocres capaç de servir-se de les debilitats dels altres, dels egos dels més llestos i d’una societat embaucada amb l’entreteniment banal, arriba a ser capaç de manegar els fils del poder per perpetrar tota mena d’atrocitats amb efectes a tot el món.
No obstant, l’elecció de Cheney com a vehicle pel seu discurs també comporta riscos per “El vicio del poder“. Un d’ells és que el protagonista quedi llunyà a part del públic. És possible que el qui no sentin interès per la figura de Cheney o la política nordamericana, no conectin tant amb la història ni captin un sentit de l’humor sovint més subtil i menys globalment empàtic que el que feia servir a “La gran apuesta”. L’altra és que la fredor del personatge es contagii a estones a la pel.lícula. I també que aquí, els salts forçats pel recorregut temporal que ha de fer la història fan que el discurs no li hagi pres la forma d’un tramat més compacte.
En conjunt, “El vicio del poder” es queda més curta en les seves ambicions que la seva predecesora. I no obstant, en el convuls món polític i mediàtic actual, les seves reflexions i la manera d’abordar-les d’Adam McKay tornen a esdevenir un exercici interessant i necessari.
Envía una resposta