De forma tan adient com irònica, en època de reunions familiars ens arriba la darrera pel.lícula del director japonès Hirokazu Koreeda: “Un asunto de familia” (Shoplifters). Un film que porta un any fent carrera per festivals de tot el món. Una carrera d’èxit que culminava amb la recollida de ni més ni menys que la Palma d’Or a Cannes aquest 2018 i que també la va portar a la secció de Perles del Festival de San Sebastián d’enguany.
Sensible retratador de les relacions humanes, en el seu anterior treball, “The third murder”, Koreeda s’endinsava en el thriller jurídico-criminal. Torna ara a un to més costumbrista i reconeixible en la seva filmografia. Però en un gir deliciós ara no ens retrata una familia a l’ús sino que es fixa en un grup de persones que han format un nucli familiar de conveniència (emocional i econòmica) i que sobreviuen a base de petits furts en botigues.
Una àvia murria, dues dones, un noi preadolescent i una nena a la que rescaten d’un entorn de maltractament formen aquest nucli de persones que viuen i sobreviuen al marge del sistema, reemplaçant els llaços de sang per un suport i afectes sincers.
Kore-eda ja ens havia explicat a “De tal padre, tal hijo“, que per a formar una família el vincle biològic pot o no ser determinant. Ja ens havia demostrat a ‘Nadie sabe‘ que una bona manera de denunciar alguns aspectes de la nostra societat és mostrant la vida dels que viuen al marge de les seves normes.
A “Un asunto de familia” reincideix en les dues idees i opta per posar sobre aquest peculiar grup l’entranyable mirada de la seva càmera, projectant les tristeses d’un sistema que margina gent de totes edats i condició, des de fora, del transcorre d’aquests protagonistes que ja no se’n senten part.
I així el director japonès torna a tocar-nos el cor amb eines que semblen molt senzilles però a la vegada segueixen evolucionant la capacitat de la seva filmografia de combinar els agredolços de la vida en històries de calat humà. Aquesta és una pel·lícula sobre el que és una família, ser pare i la pèrdua de la innocència de la infància d’un noi preadolescent. Aquesta vegada tot i que l’embolcall de la pel·lícula segueix sent dolç, suau i humà, el seu interior deixa un sabor molt més amarg i trist. I cinematogràficament més satisfactori.
Envía una resposta