Entre dos aguas
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Dotze anys després del documental ficció La leyenda del tiempo, Isra Gómez és ja un home adult, pare de tres filles, acaba de sortir de la presó i segueix buscant el seu lloc en una societat en crisi.

Dues aigües –es podria dir– són les que banyen –extrapolant-hi una mica la proximitat de l’estret de Gibraltar i l’aiguabarreig de l’Oceà Atlàntic i la Mediterrània– la localitat de San Fernando, Cadis, que és ara l’escenari on -entre veritat i ficció- transcorre l’últim film d’Isaki Lacuesta, guardonat per segona vegada amb la Concha d’Or de Sant Sebastià. Dues aigües i també dues desaparicions, la de Camarón i la Paco de Lucía (2014) -nascut a Algesires–, són les que emmarquen La leyenda del tiempo (2006)  i Entre dos aguas (2018), les dues pel·lícules que Lacuesta, en un particular i confessat experiment truffautià sobre el pas del temps, ha dedicat als germans Gómez Romero, Israel i Francisco José, Isra i Cheíto. I en particular al primer, l’Isra, qui -Antoine Doinel gitano i gadità–, orfe de pare mort tràgicament, volia ser guàrdia civil o capatàs d’obra, “dels que manen als altres”, i que retrobem aquí, 12 anys més tard, quan surt de la presó, després d’una condemna per petites trafiques amb droga, i ha de triar (pot?) entre el seu destí probable, la pulsió del seu passat, la venjança del pare o la inserció en la societat i en la família. Aquest últim camí és el que ha seguit ja Cheíto, el seu germà, que ha esdevingut cuiner en un vaixell de l’Armada i alterna les estades a terra com a responsable pare de família amb les missions de patrullatge a l’Índic -dins de l’operació, ai las, Atalanta-, el nom no es diu a la pel·lícula, però sabem que així s’anomena aquesta missió de la Unió Europea contra la pirateria marítima, en què participa l’exèrcit espanyol.

Entre dos aguas

Dues aigües, que són dues morts, i que és una, la del pare, o Una, la Mort -la història que Isra es vol tatuar a l’esquena–, i que, aquí, gairebé estantisses, barrejades, fangoses, amb un gran pont que travessa el paisatge, materialitzen el drama edípic del protagonista, un hamletià Isra, el qual, atès que la dona no li permet tornar a casa fins tenir la seguretat que ha canviat de vida, i a la vegada creu que ha anat a la presó per la delació de la seva pròpia mare, s’instal·la a la platja de La Casería, prop de la mare, i comença el seu procés de reelaboració interior. La sort, però, gairebé queda decidida en l’escena del bateig (genial troballa de Lacuesta, la de la pintoresca comunitat evangèlica i el grup de germans que assisteix els condemnats): el film ens mostra la processó per la platja industrial, els ritus del sagrament en el mar fangós i la immersió dels neòfits, que es despullen de l’home vell. Isra refusa fer-ho. A partir d’aleshores el retrobament amb la mare potser ja no serà possible i haurà de provar de reconciliar-se amb el germà, la qual cosa donarà lloc a una de les escenes més intenses d’aquest fals documental, on els actors s’interpreten a si mateixos, àdhuc quan, com és el cas, el que s’explica no sempre hagi succeït.

Tot i la forta empremta de la realitat, els records fílmics hi són –inevitable memòria cinèfila–, també en els 135 minuts de durada de la pel·lícula, que passen prou bé. El salt del pont que, sense el misticisme laic d’Accatone, fa pensar en la juguesca de Franco Citti. Els amics, que fan pensar Pasolini, és cert, però també en el Fellini de I Vitelloni (la venta de la imagen). Els ocells engabiats, que recorden una pel·lícula mítica de tema carcerari: L’home d’Alcatraz (Birdman of Alcatraz, en anglès), de John Frankenheimer, amb un Burt Lancaster que projecta les seves ànsies de llibertat en l’ensinistrament i la cura d’aus. I la sublimació esperpèntica d’aquest motiu: el pollastre de camp que ha de ser sacrificat per al banquet amb els amics, que és retingut dins les reixes d’un carro de supermercat posat cap per avall.

Una curiositat, per acabar: si teniu ocasió de veure aquesta pel·lícula al Cinema Truffaut de Girona, que no és mal lloc per visionar un film d’aquest director gironí, feu un cop d’ull, abans d’entrar o sortir de la sala, a l’espai de descans que hi ha al vestíbul, on trobareu un petit museu del cinema de Lacuesta, amb cartells signats de les seves pel·lícules. Hi trobareu, damunt del pòster de La leyenda del tiempo, la signatura i les paraules del petit Isra.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies