Món postapocalíptic, un poder injust, una societat dividida en extrems de classe, un grup de joves revoltant-se contra el status quo sovint liderats per una noia, un grup d’adults amb foscos interessos i la traslació a la pantalla d’una saga literaria. Són trets que ja s’han tornat comuns al cinema però que no són garantía d’èxit. Allà on “Los juegos del hambre” van triomfar moltes d’altres s’han estrellat, des de “Divergente” a “Cazadores de sombras” o “La quinta ola”. Ara s’hi suma “Mortal engines” per confirmar que potser la fórmula no dóna més de sí.
Dirigida per Christian Rivers en el que és el seu primer llargmetratge, però avalada en el guió i la producció per Peter Jackson i Philippa Boyens, “Mortal Engines” és l’adaptació al cine del llibre “Máquinas mortales” de Philip Reeve. L’inici d’una saga que segueix amb “El oro del depredador”, “Inventos infernales” i “Una llanura tenebrosa”, que està per veure si es podran veure al cinema vist l’escàs èxit d’aquesta primera.
Mortal Engines ens trasllada a un món on les antigues ciutats s’han convertit en màquines rodants que circulen per deserts d’un planeta devastat per la Guerra dels Seixanta Minuts. Algunes de les més grans, com Londres, s’han convertit en autentiques depredadores que es dediquen a capturar petites poblacions per assegurar la seva propia subsistencia. En Tom (Robert Sheehan) és un dels nois que viuen a la poderosa Londres d’on no ha sortit mai. La Hester (Hera Hilmar) una enigmática noia que malviu en una de les petites màquines que seran engolides per la poderosa urbs. Mentre anem coneixent les seves respectives histories, els dos acabaran unint forces per lluitar contra els foscos interessos de l’enginyer en cap de l’antiga capital britànica, Thaddeus Valentine (Hugo Weaving).
El punt de partida de la historia té el seu interés. Veure les grans ciutats que tots coneixem convertides en enormes catxarros rodants, amb els seus monuments simbòlics i els seus elements típics concentrats en uns pocs metres quadrats per on la població viu en una realitat distòpica. Però això sorprèn els primers 5 minuts de pel.lícula i ni s’apropfita ni s’hi aprofundeix.
El que segueix és una trama sense gas, ànima ni interès del ja desgastat enfrontament entre joves rebels i cúpules de poder en un món postapocalíptic. Rodada amb bones dosis d’acció i efectes especials, a Mortal Engines li falta el primordial, una historia que interessi als espectadors i uns protagonistes carismàtics. Es perd en un desert de faltes de context, flashbacks avorrits i a destemps, decisions absurdes i cap sentit d’èpica. Això sí, tot amenitzat al ritme de la música de Junkie XL a qui devien contractar per intentar encomanar aquí els aires de la seva anterior partitura, la de Mad Max: Fury Road. No ho aconsegueix.
El que queda al final és la sensació que Mortal Engines és com una de les seves màquines rodants, un pastitx fet de peces d’altres coses que, incapaç d’adquirir entitat pròpia amb el seu desaprofitat punt de partida, no fa més que evidenciar el desgast d’una fórmula potser ja esgotada i amb poc més a dir. Passem per fi a la ciència-ficció per adults?
Envía una resposta