Lazzaro feliz
8.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Rohrwacher construeix magistralment, a partir de la memòria fílmica del neorrealisme, una faula sobre la injustícia social a la Itàlia contemporània

Petita obra mestra, la tercera pel·lícula, i consagració de la directora com a referent del cinema italià més recent, Lazzaro feliz és, portada al present i al bell mig de la Itàlia cinque stelle, com una d’aquelles «floretes» franciscanes, que relaten, des de la ingenuïtat i directament al cor, els fets i les aventures de Francesco i els primers germans en l’ordre, i que van ser portats al cinema per Roberto Rossellini el 1950, amb l’imprescindible i tendre Francesco, gioglare de Diò [Francisco, juglar de Dios].

Alice Rohrwacher (i ens haurem d’aprendre el cognom patern d’aquesta realitzadora italiana, perquè –força jove, nascuda el 1981– s’ha anat revelant com una de les grans narradores cinematogràfiques del cinema europeu actual), aprofita els motius o, per dir-ho millor, potser, la memòria fílmica del neorrealisme, un dels moments culminants de la història d’aquest jove art que és el cinema, per teixir, en el to i la forma i l’esperit del Poverello (a qui li estranya, a hores d’ara, que això ho pugui fer una artista que es declara atea?), una faula  –filmada en analògic– sobre la injustícia social en la Itàlia contemporània (incloent-hi la banca), a partir de les peripècies d’un grup de pagesos dedicats al conreu de tabac en una remota i imaginària finca anomenada Inviolata, l’aristòcrata propietària de la qual ha mantingut incomunicats els seus treballadors, de manera que aquests viuen en unes condicions medievals de servitud, desconeixedors que el règim d’explotació de la terra a què es pensen vinculats fa segles que ha estat abolit.

La primera part, ben marcada, té un caire de documental etnogràfic, i podria recordar, amb menys preciosisme visual, La terra trema de Luchino Visconti. En aquest tram del film se’ns presenta el món d’Inviolata, l’entorn semifeudal on viu el protagonista, i la vida d’aquest, Lazzaro, una mena de beneit de poble, bona persona i simple d’esperit, explotat pels explotats, sempre amatent a ajudar-los i assumir feines pròpies i alienes, sense queixar-se mai per res. Conclou amb l’ensorrament d’aquest món perquè una casualitat porta els carrabiners fins a la finca, on descobreixen astorats la situació dels habitants, amb detenció dels propietaris i evacuació dels camperols cap a la civilització industrial. En aquest punt es produeix una fractura magistral del relat fílmic, amb una peripècia del protagonista que no podem sinó reservar per a l’espectador.

En la segona part de la pel·lícula, Lazzaro, superheroi neorrealista poètic, venç la mort -real o ficta– perquè la seva bondat natural és reconeguda pel llop de Gubbio, que li trasmet el seu poder d’animal totèmic i genius loci d’Inviolata. I és com a geni d’aquest piccolo mondo antico, aquesta Itàlia mil·lenària perduda per la corrupció i les fàtues promeses del govern, que Lazzaro, talment els personatges de  Uccellacci e uccellini, fa via fins a la Ciutat (Torí). Lazzaro reviu, o no mor, i com Totò i Ninetto Diavoli de la faula pasoliniana, fa camí, a través de paratges erms ribetejats de blocs de pisos (Mamma Roma però també Mani sulla città), per un món de meravelles que és una Itàlia entre màgica i apocalíptica, on el personatge viurà estranyes aventures i retrobarà antics coneguts.

Lazzaro feliz

El rubicund Adriano Tardiolo, l’actor protagonista, malgrat que debuta en aquesta pel·lícula té una autenticitat que irradia cinema per tots costats. Ell personalment recorda, més contingut, el mateix Ninetto Diavoli -l’actor fetitxe de l’últim Pasolini–, però el seu personatge ens fa pensar en una versió ad divinis de Being there [Bienvenido, Mr. Chance], la fantàstica comèdia dirigida per Hal Ashby el  1979, amb Shirley MacLaine, on un esplèndid Peter Sellers encarna magistralment el paper una mica chaplinià d’un jardiner autista que només coneix el món a través de la televisió i que, en ser acomiadat per la mort de l’amo, s’ha d’enfrontar des de la innocència amb el món exterior i arriba a ser considerat un guru de la política.

El nostre Lazzaro -incorruptible, i doncs, eternament jove- zombie de bondat acaba trobant un grup de veïns d’Inviolata, que malviuen sense feina en un no-lloc de l’urbs -un espai ocupat en uns terrenys del ferrocarril, al costat de les vies-, convertits en lladregots i timadors. Com a bon geni del lloc, com a esperit d’Inviolata que ha tornat del passat al rescat del seus, el projecte que Lazzaro el pur fa brollar en el cor dels antics terrassans, després de l’episodi màgic de la música –digne d’un Fellini, no us el perdeu–, és el retorn utòpic a la terra estimada, que els espera ara sense amos.

Feliç com Lazzaro, l’espectador, en aquest film tan ben narrat -bell i trist però que, alhora, es deixa mirar amb el somriure a flor de llavi–, gairebé espera que el carro que empenyen els camperols subproletaritzats s’enlairi impulsat pels vents de la utopia, talment les bicicletes d’ET o, és clar, les escombres de Miracle a Milà. Lazzaro, tanmateix, és un llop santificat perdut a la Ciutat (Alice Rohrwacher no té por a les al·legories, i se’n surt), però el seu instint de bondat -mitjancer entre mons oposats- el porta sacrificar-se també pels propietaris.

Quant a la tasca actoral, cal destacar el bon treball d’Alba Rohrwacher (en el paper d’Antonia d’adulta), la germana de la directora -protagonista també de l’anterior film d’aquesta, El país de les meravelles–, i de Sergi López (Ultimo, parella de l’anterior), així com el retorn al cinema de Nicoletta Braschi (La vida es bella), en el paper d’Alfonsina de Luna, la marquesa propietària d’Inviolata. I excel·lent feina, finalment, la de Tommaso Ragno, que dona vida a Tancredi, el fill d’aquesta i que, en aquest panorama d’excedents socials, apareix sempre acompanyat d’un gosset que evoca Flike, la mascota del freturós funcionari jubilat protagonista d’Umberto D., de Vittorio de Sica, una de les obres majors del neorrealisme italià.

Lazzaro felice ha guanyat, a l’edició  d’enguany del Festival de Sitges, els premis Especial del Jurat, de la Crítica Josep Lluís Guarner i a la Millor Pel·lícula del Jurat Jove, i va ser guardonada amb el premi al Millor Guió al Festival de Canes.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies