Mandy
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

“Mandy” de Panos Cosmatos és una baixada als inferns de la venjança més sagnant acompanyant Nicolas Cage. Però no és un viatge típic i tòpic, és al·lucinant, surrealista, peculiar i amb un ritme propi….i amb sang i fetge, clar.

Fill del cineasta italià George P. Cosmatos, Panos Cosmatos té un estil visual especial. Ja ho va demostrar amb “Beyond the Black Rainbow (2010)”, thriller de ciència ficció diferent al que es veu habitualment. Ara s’estrena en els cinemes, la bizarra i esperpèntica “Mandy”, una producció que es va presentar en un ambient ideal, el festival de Sitges i amb presència del seu actor principal, Nicolas Cage. Una pel·lícula que està destinada a convertir-se en una de les cintes de gènere rellevants de l’any.

Red (Nicolas Cage) és un llenyataire que viu allunyat del món al costat del amor de la seva vida, Mandy (Andrea Riseborough). Un dia, mentre fa una passejada abstreta en una de les novel·les de fantasia que sol llegir diàriament, Mandy es creua sense saber-ho amb el líder d’una secta que desenvolupa una obsessió per ella. Decidit a posseir-la a qualsevol preu, ell i el seu grup de sequaços invoquen a una banda de motoristes vinguts de l’infern que la rapten i, en el procés, fan miques la vida de Red. Decidit a venjar-se i equipat amb tota mena d’artefactes, posa en marxa una matança que deixa cossos, sang i vísceres allà per on passa.

Mandy

“Mandy” no és una pel·lícula fàcil, no és una de venjances com les altres. La primera meitat del film és lenta, surrealista, al·lucinògena, psicodèlica i, a la vegada, única…. costa de passar, de què hi hagi acció, de què entenguis coses que igual no calen, però tu ho intentes, al menys una estona.

Però la segona meitat, des del moment que el personatge de Nicolas Cage decideix, després de veure morir a la seva dona, beure’s una botella d’alcohol de desinfectar vestit amb calçotets, d’aquells de tota la vida, i una samarreta de pijama amb un tigre al pit, la pel·lícula es converteix en una bogeria de sang, revenja i humor gruixut de l’estil “qui té la més llarga?” i estem parlant de serres mecàniques, no penseu malament.

I això, senyores i senyors, és el que desferma la bogeria a la sala de qualsevol passi de Sitges, on es va poder veure per primer cop aquesta pel·lícula. Tenia el que tots aquells fans de la sang i el fetge volien: un grandiós Nicolas Cage rient com un boig amb la cara ensangonada…Vista en una sala de cinema “normal”, enmig de gent “normal” no crec que sigui el mateix o pregunteu als pobres de Sundance que encara es deuen estar recuperant d’aquell passi de pel·lícula.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies