Netflix va estrenar el passat 12 d’octubre deu episodis d’una nova sèrie, “La maledicción de Hill House”. Al moment les xarxes començaven a bullir de comentaris, majoritàriament, molt favorables. A seu darrera Mike Flanagan, un director amb una sòlida carrera en el cinema fantàstic que ens porta un drama familiar envoltat per l’herència d’un passat en una casa que, de nit, queda conquerida per tota mena de sers fantasmals.

La maldición de Hill House

De què va?

Des que la família Crain es va mudar a Hill House, no deixen de passar coses estranyes. No era una mudança definitiva: només un estiu, per reformar-la i aconseguir diners suficients per aconseguir, ara sí, construir la casa dels seus somnis. Semblava un gran pla, fàcil, enriquidor, però Hill House no és una casa qualsevol. De nit es transforma, el passat campa al seu aire. Dins la foscor, els sers sobrenaturals manen.

Els Crain estan formats pel matrimoni d’Olivia (Carla Gugino) i Hugh (Henry Thomas/ Timothy Hutton)  i els seus cinc fills. Tots ells, uns més que altres, es veuran afectats per aquest ambient, les desastroses conseqüències els perseguiran fins a vint anys després d’aquell dia que Hugh treu als seus fills de la casa a corre-cuita, deixant Olivia a dins.

“La maldición de Hill House” és una història amb dos línies temporals, la infància viscuda durant aquell estiu i la maduresa d’aquests germans, marcats pel que van viure a la casa. La nova sèrie de Netflix, de 10 capítols, no és una típica ficció de cases encantades. Es un drama familiar marcat per un tenebrós relat de fantasmes narrat i explicat amb la marca de la casa de Mike Flanagan

La maldición de Hill House

Qui hi ha al darrera?

Des d’Edgar Allan Poe passant per Henry James, són molts els escriptors que van crear cases encantades que no deixen dormir als seus habitants. En la literatura és on es van posar els maons de Hill House  i va ser una dona, Shirley Jackson. “La maledicción de Hill House” és la seva novel·la més famosa, encara que també té en el seu currículum un revolucionari i influent relat publicat a la revista The New Yorker, “La loteria” (1948). Segons Stephen King, un altre mestre a l’hora de fer-nos acollonir fins i tot en un hotel, va definir el llibre com “el relat de cases encantades més perfecte que he llegit mai” .

Encara Hill House va néixer de la ment enterbolida de Shirley Jackson, “La maledicció de Hill House”, com a sèrie de Netflix, no es pot entendre sense la influència del seu director, Mike Flanagan. Abans de la sèrie, Flanagan , ja tenia una sòlida carrera dins el cinema fantàstic. Pel·lícules universitàries, curts, i “Absentia”, van ser els inicis més iniciàtics. Després arribarien “Oculus: El espejo del mal”(2013); “Hush (2016), “Somnia: dentro de tus sueños” (2016) , “Ouija: el origen del mal” i “El juego de Gerald” (2017).

L’adaptació que ha fet Flanagan per a Netflix no és fidel del tot a la novel·la. Per exemple, només eren dues germanes -Eleanor i Theodora- en lloc dels cinc que coneixem a través de la petita pantalla, i els fets només es desenvolupaven en una línia temporal, mentre que aquí ens fan ballar de present a passat sense descans.

Jo no he llegit el llibre, el tinc apuntat com a pendent després de mirar-me la sèrie, però els que ho han fet diuen que és una bona adaptació malgrat les llicències. Capta d’una autora que, segons diuen, utilitzava la ficció per exorcitzar els seus dimonis interns, ja siguin per les relacions de família o els traumes. I això a la sèrie n’hi ha per donar i vendre.

La maldición de Hill House

Cinc germans i els seus fantasmes presents i passats

Steven (Michiel Huisman/ Paxton Singleton), és el germà gran, el novel·lista, l’incrèdul… Ha racionalitzat tot el que els va passar tot aquell estiu, ho va posar sobre el paper i ha aconseguit fer-se famós. La resta dels Crain no li perdonen que hagi exposat públicament la seva infantesa.

Shirley (Elizabeth Reaser/ Lulu Wilson), és una obsessa del control, la germana gran. Racionalitza, com l’Steve, però des de l’ordre. Potser per això la seva professió, arreglar morts: vestir-los, maquillar-los i pentinar-los. Controlar els estralls de la mort.

Theo (Kate Siegel/ Mckenna Grace), és, sobre paper, la més empàtica (treballa de psicòloga infantil) però també la que més s’ha allunyat del contacte humà amb la seva família per evitar el dolor.

Luke (Oliver Jackson-Cohen / Julian Hilliard), es el drogoaddicte. L’alcohol i les drogues fan que no hagi d’afrontar, que no els continuï veient, que no encari el passat però tampoc el present. Un dels germans petits, i dels que pitjor ho va passar en aquella casa amb el seu fantasma particular.

Nell (Victoria Pedretti/ Violet McGraw) és la més petita de la família, i germana bessona de Luke. Aquell estiu va ser una de les més va veure i menys va entendre el que estava succeint. Els fantasmes la persegueixen, potser perquè saben que és la més feble. El fantasma que la persegueix, la dona del coll tort, serà un dels que més importància tindrà a la sèrie.

Dels deu capítols que composen la sèrie, els cinc primers estan dedicats un a cadascun dels germans. En ells podem veure com va ser la seva experiència a la casa i com estan ara, ja d’adults, tots ells marcats per aquell estiu. Els actors, tan de grans com els petits, estan esplèndids interpretant uns personatges complexos, plens de capes i que, capítol a capítol, es van definint.

La maldición de Hill House

Us la recomanem?

Sí, per suposat que sí. Amb tot s’ha de tenir clar que no és una ficció de terror típica de cases encantades. “La maldició de Hill House” és un drama familiar, això sí dotat del toc terrorífic i inquietant que li confereix aquella casa. Però els fantasmes dels Crain tenen molt a veure amb les seves mancances, pors i traumes. No és un sèrie de ritme ràpid, ni d’ensurt constant però et manté enganxat, despert, inquiet, amb l’ai al cor del que pugui passar.

Com us hem dit, els primers cinc capítols estan dedicats als cinc germans Crain. El sisè capítol marca el trencament en aquesta tònica. Amb el títol de “Dos tormentas” veurem la família (i no entraré en detalls) per fi reunida en el present en un episodi tècnicament fabulós i marcat per l’us de cinc plans seqüència de diferent durada però que el converteix en una meravella. Amb tot us confessaré que, personalment, el capítol cinc, dedicat a la petita Nell va ser el meu preferit. No tan espectacular a nivell tècnic però fabulosament rodó a nivell narratiu  i amb un tancament de la història que et deixa sense paraules.

I després d’un ensurt màxim en el capítol 8, en els últims la sèrie canvia, s’explica, explica la casa i tot el que va succeir. L’ambient és diferent. La nostàlgia guanya al terror. I just quan s’acaba tot penses que, potser, l’hauries de tornar a mirar per, més asserenat, aquest cop no deixar-te res.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies