Ara fa just 8 anys, assistiem a l’estrena de “When you’re strange: a film about The Doors”, on Tom Di Cillo reivindicava la que es va convertir en una de les bandes de rock més representatives i influents d’Amèrica, posant en valor el grup, per sobre de la icona que fou Jim Morrison, sense restar-li lloances al seu talent, però situant-lo en un context.
Hi pensava ahir quan sortia de veure “Bohemian Rapsody”, mentre al meu cap no paraven de resonar cançons de Queen a tot volum. Perquè la història escrita per Anthony McCarten i rodada per Bryan Singer i Dexter Fletcher és un cant que aconsegueix fer justicia a Queen, sense minimitzar la genialitat artística de Freddie Mercury, però revindicant també tot l’entorn i companys de banda que el van catapultar a un altar en la historia de la música.
A “Bohemian Rapsody” tot comença per una d’aquelles casualitats que van portar el jove Freddie (Rami Malek) a un local on actuava un grup integrat per Bryan May (Gwilym Lee) i Roger Taylor (Ben Hardy) que estaven a punt de quedar-se sense el seu cantant. I a partir d’allà, durant dues hores i quart, realitza un biòpic de tall força clàssic, però que és capaç de posar en pantalla una enorme quantitat de temes: la relació de Freddie amb qui sempre va denominar l’amor de la seva vida, Mary Austin (Lucy Boynton), la influencia de l’educació de la seva familia originaria de Zanzibar, el latent racisme, les drogues, el llarg camí d’acceptació i autoacceptació de la seva sexualitat, la voracitat de la industria discográfica, la premsa, les males companyies que porta l’èxit, la soledat, i un llarg etcétera.
El material de partida ja hi era doncs, la vida dels Queen, però la seva traslació a la pantalla no seria tant vibrant com resulta sense els components que han creat la pel.lícula. Evidentment hi destaca un Rami Malek que a la que consegueix fer-se a la incomoditat de la pròtesi per emular la dentadura de Mercury, es fa amb el personatge de forma brillant. Ningú dubta de la seva candidatura als propers Oscars pel paper, totalment merescuda. Jo m’atreveixo a postular-ne un altre, Gwilym Lee està magnífic com a Bryan May. I són només dos noms en un amplissim cast on tothom aporta el seu gra de sorra, tal com a la vida real tots van conformar el que Queen va arribar a ser.
Narrativament, el film segueix una pauta força clássica, des d’un punt de partida iniciàtic, ascens, caiguda i redempció. Però al llarg d’aquest fil va encavalgant tot allò de què vol parlar amb un ritme i astucia que, sobretot pels qui no coneguin la historia de Queen, no deixa sensació de plantilla trillada.
Tots els temes s’aborden, sense judicis ni posant especialment un focus analític en uns més que en d’altres. “Bohemian Rapsody” té la intel.ligència (potser algú la considerarà covardia) de no recrear-se en aspectes polèmics, o fer judicis de valor. Per qui vulgui aprofundir ja hi ha una inmensa hemeroteca i un gran nombre de documentals.
Amb aquest to es construeix l’amalgama que va donar vida a una banda, que va tenir els nassos de trencar esquemes, transgredir les divisions de gèneres musicals, que va reptar els convencionalismes de les radios i les discogràfiques i que va composar himnes inmortals fent de la conexió amb el seu públic una màxima. Tota una oda a la creació artística.
I fent honor a aquest objectiu, els darrers 20 minuts es dediquen, no a la mort de Mercury sino íntegrament al concert de Live Aid de 1985, un acte benèfic per recollir fons contra la fam a l’Àfrica. La càmera ens transporta de forma inmersiva, alternativament entre l’escenari i el públic, des d’aquells que aleshores ja sabien que se’ls apropava el final a aquells que s’havien rendit a una nova manera de fer música. Una comunió de veus, picar de mans i de peus, i emocions que posen el colofó ideal i adequat a la historia de la banda, les cançons dels quals us emportareu ressonant al cap a la sortida del cinema.
Envía una resposta