Jaime Rosales afronta el tema del patriarcat en una tragèdia grega a la moderna i aconsegueix un film molt personal, sobre l’art i la vida, la veritat i el destí, la cerca de la pròpia identitat i els secrets de família.
“Stille Wasser sind tief”, les aigües tranquil·les són profundes. Desconfieu, mortals, de l’aigua mansa. Aquesta dita alemanya pot servir perfectament per fer referència a Petra, sisena pel·lícula rubricada pel barceloní Jaime Rosales, qui, a partir d’un guió d’ell mateix, Michel Gaztambide i Clara Roquet Autonell, ens ofereix aquesta faula contemporània en clau de tragèdia clàssica que parla de l’art i de la vida, de la veritat i del destí, de la cerca de la identitat i de secrets de família. Tot això amb una estructura dividida en set capítols que, com cartes del tarot, se’ns van presentant, desordenats en el temps, oberts a la contemplació, a la compassió, a la revisió del públic. Res més lluny del cinema d’acció i de crispetes. Si algun desavisat compareix a la projecció de Petra aviat s’adonarà que assisteix a la celebració d’un culte, a la representació d’una mena de ritu en què el director és el mestre de cerimònies i els actors són més aviat màscares que vehiculen continguts molt profunds de l’inconscient de l’època. El tema últim de la pel·lícula seria, segurament, la fi del patriarcat i una sororitat (‘solidaritat de gènere entre dones’) que tant pot plantejar-se com un nou temps utòpic com pot suggerir un retorn a un matriarcat primigeni. Temes greus, lector? Antics, molt antics, però alhora actuals, ben presents, de la violència de gènere al moviment #metoo.
El director ha imposat als actors un estil interpretatiu de tipus bressonià i els fa afrontar les diferents situacions extremes que planteja el guió des d’una contenció extraordinària, absolutament despullada de qualsevol impregnació retòrica, que contrasta amb la resposta que el cinema havia donat a situacions anàlogues. Així, per exemple, a Sandra (Vaghe stelle dell’orsa) de Luchino Visconti, pel·lícula magistral que, tot i que amb un tractament formal i dramàtic molt diferents, té afinitats amb la de Rosales, més enllà del títol amb nom de dona; concomitàncies temàtiques i un propòsit d’actualitzar la tragèdia clàssica, com a via de denúncia de determinades estructures socials. El sentit del tabú és ben present en la cinta, amb una púdica càmera -potser la troballa principal del film– que, amb una gran elegància, ens ofereix, com surant, a través d’una sèrie de gairebé hipnòtics plans seqüència, una visió panteista de la trama, en remetre permanentment a la natura i, en general, a l’entorn -l’Empordà, la Sierra de Madrid, la casa del pintor, la de la jove parella– en què es desenvolupen les escenes. Extraordinàriament reeixida també la inquietant i atmosfèrica banda sonora a càrrec del danès Kristian Eidnes Andersen (Anticrist, Nymphomaniac, de Lars von Trier), que evoca els corifeus de la tragèdia grega, la qual té una funció estructural molt important a la pel·lícula. Música de premi, augurem.
Tornant a les interpretacions, i com a possibles candidates –si cal– també a futurs premis, hi destacaríem dues actuacions secundàries esplèndides. En primer lloc, la de Marisa Paredes, en un paper d’esposa viscuda de pintor d’èxit, que fa pensar, potser per l’entorn empordanès, en una Gala Dalí, però també en una mena d’aggionarmento de Felicidad Blanc (algun toc de El desencanto hi és, en general, a la pel·lícula de Rosales, sobretot durant els primers minuts). L’altra interpretació que convé retenir és la de Petra Martínez (La soledad), en el paper de mare de la protagonista, Bárbara Lennie, aquí una jove artista que en la seva recerca de la figura paterna té la gosadia de penetrar en el laberint construït per Jaume (joc de miralls amb el nom del director), el pintor-demiürg que encarna amb prou solvència el debutant Joan Botey, actor no professional –descobert, segons la llegenda, durant la localització d’escenaris– i propietari de la masia on es va rodar la primera part de la pel·lícula.
Envía una resposta