Vam deixar-nos atrapar per l’univers magnètic de Carlos Vermut al Festival de San Sebastián de 2014, on va guanyar la Conxa d’Or amb “Magical Girl” i ens hi retrobavem aquest 2018 on el premi de la crítica espanyola per la seva darrera proposta “Quien te cantará” va saber a poc. Amb aquest seu tercer llargmetratge que ara s’estrena a les sales, se’ns reconfirma com un dels directors més interessants del panorama cinematogràfic espanyol.
“Quién te cantará“ arrenca amb el desmai a la platja de la Lila Cassen (Najwa Nimri) una cantant que visqué el seu moment de màxima fama 10 anys enrera. Quan desperta a l’hospital ha perdut els records, sobretot els de la seva identitat com a artista, les seves cançons i la seva capacitat sobre un escenari. A la vista del proper rellançament de la seva carrera, la seva agent i amiga Blanca (Carme Elias) buscarà l’ajuda de la Violeta (Eva Llorach), una fan de la Lila que porta anys emulant-la en un karaoke i que sempre l’ha idolatrada.
A “Quien te cantará“, Carlos Vermut, amb una història sobre el paper menys complexa que la de l’anterior “Magical Girl“, torna a imprimir la seva personalitat en cada pla, deixant que els seus personatges i les situacions que els planteja atrapin per si sols l’espectador, sense subratllats innecesaris, sense por als silencis o escenes contemplatives que poden resultar tant fascinants com les carregades de diàleg.
Tot i la reducció de personatges i trames, la nova pel.lícula de Vermut treu a relluir la seva minuciositat. La llum, l’ús dels reflexos i la planificació de les escenes doten de cos una historia que sense transitar pels tòpics estableix una relació quasi vampírica entre dues dones que es xuclen mutuament mentre donen vida a una complexa reflexió sobre la identitat: la real, la volguda, la sommiada, la idealitzada o la imposada.
Per teixir aquesta teranyina en femení compta amb el pilar fonamental d’un grup d’actrius portentoses capaces d’aportar tots els matisos necessaris als seus personatges: Una Najwa Nimri que torna al cine des de la televisió per abordar l’enigmàtica i fràgil Lila, ombra de la carismàtica artista que fou; també Eva Llorach, a qui Vermut torna a oferir una Violeta com ja feu a “Diamond Flash” i a qui molts ja concedeixen el Goya a l’Actriu Revelació, interpretant al seu sucedani, una dona que ha viscut com una trista còpia de la seva idol que a través de l’oportunitat d’apropar-se-li acabarà autoreivindicant-se. I tampoc oblidem Carme Elias o Natalia de Molina en el paper de la desagradable filla de Violeta.
Amb elles i una banda sonora que beu tant de lletres pròpies com de les composicions de Alberto Iglesias o de la cançó de Mocedades que dóna títol al film, Vermut teixeix un nou conte, obscur i a estones pervers, sobre la creació artística, la pròpia definició personal i la dicotomia del personatge públic versus la persona íntima.
Envía una resposta