Som ja a la recta final d’aquesta edició del Festival de Sitges, però el darrer dia encara hem trobat temps per quelcom que sempre és un plaer: parlar amb el director M. Night Shyamalan sobre el seu cinema. El director de “El sexto sentido”, “Señales” o “El bosque” ha vingut a presentar-nos 20 minuts de la seva propera pel.lícula, “Glass”, on combinarà els personatges de “El protegido” i “Múltiple”. A les sales, hem completat la jornada amb una divertida marcianada de Jim Hosking i la guanyadora del premi del públic d’enguany, “Upgrade”.
M. NIGHT SHYAMALAN
Sobre el contingut dels 20 minuts de “Glass” que hem pogut veure avui no en podem explicar res per ordres de la productora. El que si us podem dir és que la pel·lícula pinta molt bé i que el 18 de gener ja la tindrem als cinemes.
La presentació ens ha permès compartir una estona amb el director que s’ha prestat amablement a una sessió de preguntes i respostes tan llarga com ha estat possible.
Sobre la diferència entre quan es va estrenar “El protegido”, l’any 2000 i ara, Shyamalan està convençut que “la idea que va donar peu a aquella pel·lícula era estranya, fins i tot fosca, i vorejava el límit del que aleshores era accessible em cinema, per les productores i el públic. Per això després de fer-la vaig aparcar aquell univers i em vaig dedicar a altres projectes. Ara, però, després de moltes estrenes d’adaptacions de còmics, crec que tant el públic com la industria cinematogràfica han canviat i per això crec que era un bon moment per reprendre la història.”
Sobre la seva manera d’abordar el gènere, ens explica que “a l’hora de fer pel·lícules de gènere m’interessen més aquelles coses que es relacionen amb horrors de la vida real, coses que sigui factible que li puguin passar a algú més que no pas coses merament fantasioses, perquè les primeres són les que fan realment por.”
Això va lligat al seu estil de fer cinema: “Generalment em sento més impactat per pel·lícules petites perquè són més conscients de les seves limitacions i això els fa ser més coherents. Jo mateix em financio les meves pel·lícules per la llibertat que això em dóna, i procuro mantenir un pressupost baix i contingut. M’interessa més fer escenes de personatges parlant, en escenaris reduïts, el què pot donar per moltes coses, més que no pas en grans escenaris i amb molts efectes especials.” En aquesta línia, ens explica que “les escenes d’acció m’agrada que estiguin ben planificades, perquè després a l’hora de rodar tot sigui fàcil, seguint els passos, sense haver de rodar plans de més; quasi com si fossin les vinyetes d’un còmic succeint-se.”
En resum, Shyamalan s’autodefineix com un cineasta que “m’agrada explorar els límits entre gèneres, barrejar i arriscar-me. Jo mateix tinc un costat fosc i un costat extremadament sentimental. I a les meves pel·lícules m’agrada arriscar-me, sempre des de la humilitat de seguir aprenent i explorant nous llenguatges juntament amb el públic.”
AN EVENING WITH BEVERLY LUFF LINN
A la secció Fantastic Discovery arribava una de les cintes més marcianes, escrita i dirigida per Jim Hosking. La seva protagonista és la Lulu (Aubrey Plaza) una dona atrapada en un matrimoni infeliç amb en Shane (Emile Hirsch), que a sobre acaba de despatxar-la de la cafeteria on ell és el manager i ella cambrera. Per complicar les coses, en Shane idea un pla per robar els estalvis al seu cunyat (Sam Dissanayake), diners que intentarà recuperar el peculiar Colin (Jemaine Clement) i un antic amor de la Lulu (Craig Robinson) arriba a la zona per oferir un estrany espectacle en un hotel, i només per una nit: “An Evening With Beverly Luff Linn; For One Magical Night Only”.
Aquest és el segon llargmetratge de Hosking, que amb la seva anterior “The greasy strangler” ja va generar divisió d’opinions sobre el seu món d’estètica kisch, amors a diverses bandes i un humor de l’absurd. “An evening with Beverly Luff Linn” segueix la mateixa línia, explicant el que, si es narrés de forma seriosa, seria una trama clàssica de cine negre, però que a les seves mans esdevé una conya marinera de situacions surrealistes, gags absurds, interpretacions poc serioses i reaccions dels personatges sense massa sentit. Una marcianada que ha generat sonores rialles entre el públic i si aquest era l’objectiu del realitzador, missió complerta.
UPGRADE
Per tancar dia i festival, assistim al darrer passi de “Upgrade (Ilimitado)“, sabent ja que la pel·lícula de Leigh Whannell ha estat la guanyadora del Premi del Públic a Sitges, guardó que ja havia recollit també al seu pas pel SXSW Film Festival.
En Grey (Logan Marshall-Green) és un apassionat dels cotxes clàssics que està feliçment casat amb l’Asha (Melanie Vallejo), treballadora d’una empresa d’enginyeria, en un món en que l’electrònica i la intel·ligència artificial marquen la vida diària. Després que una nit el seu cotxe intel·ligent pateixi un error i tingui un accident en un barri problemàtic, una banda liderada per Fisk (Benedict Hardie) mata l’Asha i deixa en Grey tetraplègic. Desesperat, deixarà que un conegut gurú dels avenços tecnològics li implementi l’Stem, una intel·ligència artificial connectada al sistema nerviós que li permetrà tornar a caminar i adquirir una força i agilitat desmesurades. Amb els seus nous poders, en Grey emprendrà el camí de la venjança per trobar els assassins de l’Asha.
“Upgrade” és certament una mescla de ciència-ficció i acció molt disfrutable que ofereix un eficaç thriller amb alguna sorpresa, reflexions a la Black Mirror sobre les noves tecnologies, moments d’humor en la relació entre el protagonista i el seu implant amb vida pròpia i, sobretot, adrenalítiques seqüències d’acció. Un entreteniment ideal per posar el punt i final al nostre pas pel Festival de Sitges 2018 i iniciar ja el compte enrere per l’edició 52.
Envía una resposta