La jornada d’avui a Sitges obria i tancava amb dues de les propostes més esperades del Festival. Si al matí viviem el retorn de Michael Myers que us comentavem en una altra crònica, al caure la nit era el torn de la cinta produïda per J.J Abrams “Overlord”. Entremig, una cinta francesa sobre uns inquietants adolescents i una proposta japonesa sobre un pintallavis màgic.
OVERLORD
Tot i que la direcció de “Overlord” la firma Julius Avery, en el que és tot just el seu segon llargmetratge, el nom que destaca als crèdits és el de J.J. Abrams com a productor al capdavant de la seva companyia Bad Robot. I el mateix Abrams ha aparegut en pantalla en un missatge dirigit als espectadors de Sitges, desitjant-nos que ens agradés la pel.lícula.
I vaja si ha agradat, la projecció s’ha convertit des del primer minut en la protagonista d’una d’aquelles sessions tant característiques del Retiro plenes d’aplaudiments, riures i ensurts. “Overlord” comença sense donar treva, amb una seqüència magnífica que ens transporta a l’interior d’un avió de guerra que porta un grup de soldats aliats cap a la seva missió en plena Segona Guerra Mundial. Boyce (Jovan Adepo) i els seus companys de pelotó (Wyatt Russell, John Magaro, Ben Tavassoli, Bokeem Woodbine) acaben en un bosc plagat de nazis, buscant el camí fins al seu objectiu, una esglesia on l’enemic ha instal.lat una torre de comunicacions que hauran d’enderrocar per facilitar el desembarcament dels aliats a les costes de Normandia. Però quan arribin al poble coneixeran la Chloe (Mathilde Ollivier) i el seu germà petit, que els explicaran que a més els nazis estan duent a terme estranys experiments en la seva base secreta.
“Overlord” comença com una cinta bèl·lica, introdueix alguns ensurts de cinema de terror i deriva en una trama de zombies, nazis i experiments mèdics amb tocs de gore. I la mescla funciona estupendament bé, amb un ritme que no decau, formant una proposta adrenalítica on no falten ni acció ni cossos explotant, que sap trobar el punt d’equilibri ideal entre el material de sèrie B i la factura tècnica de gran producció.
El film, que a Sitges formava part de la secció oficial però fora de competició, arribarà als cinemes el proper 9 de Novembre.
L’HEURE DE LA SORTIE
La cinta que sí es presenta amb opció a premis és el segon llargmetratge de l’escriptor francès Sébastien Marnier. La pel·lícula s’inicia quan un professor que dóna classe a un grup de nois i noies que conformen una classe especial per haver destacat per les seves aptituds acadèmiques, salta al buit per la finestra. Així arriba a St. Joseph el professor substitut Pierre Hoffman (Laurent Lafitte), que ben aviat començarà a percebre per part dels seus estudiants, liderats per l’Apolline (Luàna Bajrami) i en Dimitri (Victor Bonnel), una estranya hostilitat, misteriosos comportaments i un tancament en banda a compartir els seus sentiments.
“L’heure de la sortie” més que a oferir ensurts puntuals juga a construir una atmosfera constantment tensa al voltant d’aquests adolescents que de fet constitueixen una metàfora del sentir i fer de tota una generació. El que la pel·lícula vol i aconsegueix transmetre és la sensació de falta de nord i desesperança de la societat, atacant a molts pals: un sistema educatiu que valora amb freds números i no sap aportar gestió emocional, la passivitat i la banalització davant de problemes que mereixerien més atenció, la futilitat de l’esforç en un món on es premia la mediocritat, la ultraviolència d’un sistema que es resisteix a ser canviat.
Un film que sumat a d’altres que hem pogut veure en els darrers anys ens fan témer per la desesperança amb la que el cinema francès està retratant la seva generació d’adolescents.
KASANE – BEAUTY AND FATE
Dins de la secció Panorama Fantàstic també hem pogut veure la japonesa “Kasane – Beauty and fate“, de Yûichi Satô. La seva protagonista és la Kasane (Kyôko Yoshine) una noia que viu acomplexada per una terrible cicatriu que li marca la cara. Té un gran talent com actriu, però el seu físic la manté tancada en sí mateixa, havent renunciat a fer carrera als escenaris. La seva mare, al morir, li va deixar un pintallavis que li permet intercanviar la cara durant 12 hores amb la persona a qui faci un petó.
Quan coneix la Nina Tanzawa (Tao Tsuchiya), una noia atractiva que també intenta despuntar com a actriu, les dues faran un pacte per conjugar el talent de Kasane i el rostre de Nina per aconseguir l’èxit en grans produccions teatrals.
Satô adapta així el manga homònim de Daruma Matsuura per filmar una pel·lícula que aporta un aire de fantàstic i de thriller psicològic a la dicotomia entre bellesa exterior i talent interior que hem vist altres vegades al cinema. També al sobre quant de sacrifici i quant de talent innat contribueixen a l’èxit en l’art. I cada fragment el culmina una representació de les obres en les que participen Nina / Kasane que són una delícia de tècnica i emocions.
Una cinta amena i interessant que sap jugar eficaçment amb la música, el teatre dins el cinema, els girs de guió i els recursos tècnics perquè no ens perdem en els múltiples intercanvis de les protagonistes.
Envía una resposta