Eli Roth, després de triumfar amb el cop d’efecte que va suposar “Hostel” al cinema de terror i gore, auspiciat pel seu amic Quentin Tarantino, fa anys que anava en declivi en el gènere amb les fluixes “Infierno verde” o “Toc Toc”. Aquest 2018 ha estat el del cop de timó pel realitzador, actor, guionista i productor. Primer ens va portar un venjatiu Bruce Willis a “El justiciero” i ara ens presenta l’adaptació de la novel.la de John Bellairs “La casa del reloj en la pared”.
En Lewis (Owen Vaccaro) és un nen de 10 anys que després de quedar-se orfe marxa a viure amb el seu estrambòtic oncle Jonathan (Jack Black). La seva nova casa és una misteriosa mansió plena de rellotges i elements que semblen tenir vida propia. Mentre en Lewis aprèn els secrets de la màgia de la mà del seu tiet i de la veïna Florence (Cate Blanchett), el trio s’enfronta al misteri d’un so de rellotge que sembla provenir de les parets de la casa i els obscurs plans d’un antic amic de Jonathan, el mag Isaac Izard (Kyle MacLachlan).
Així, partint de la historia de la novel.la de Bellairs, Roth s’acompanya de Eric Kripke (el guionista creador de la serie Supernatural) i entre els dos aporten el seu punt de foscor però composen una pel.lícula sobre màgia, que sí conté algun ensurt ocasional, però en general dirigida a un públic infantil i familiar.
A “La casa del reloj en la pared” Roth surt de la seva estricta zona de comfort fins la data, podent explorar altres tons, recursos com a director i sobretot havent d’adaptar la seva cartera de trucs per espantar i entretenir no a adults sino a pre-adolescents. I se’n surt força bé. La pel.lícula adoleix alguna reiteració i algun subratllat sobrer, a banda de que arriba en l’era post-Harry Potter, el que fa que aquesta historia escrita a principis dels 70 ara no resulti del tot original. Però el film resulta un disfrutable entreteniment.
En gran part també perque el repartiment, el lideren dos actors com Jack Black i Cate Blanchett que són capaços d’aportar una vis còmica i una divertida dinàmica de parella, que posa l’adequat contrapunt al una mica massa ensucrat protagonista infantil.
Envía una resposta