Ja fa més d’una dècada que el cinema sudcoreà va deixar de ser el secret més ben guardat de les filmografies asiàtiques. Any rera any ens n’arriben unes quantes perles que mica en mica es van obrint camí cap a un públic cada cop més ampli. I al Festival de Sitges hi tenen un lloc d’honor destacat.

Burning

Lee Chang-dong n’és un dels seus exponents més reconeguts. Escriptor, Intel.lectual i exministre de cultura, el realitzador s’atreveix amb l’adaptació d’un relat de Haruki Murakami: “Barn burning” (Quemar graneros).

Rebatejada com a “Burning” i dotada d’entitat pròpia, la versió cinematográfica ens presenta en Jong-su (Ah-In Yoo) un jove repartidor i aspirant a escriptor que un dia es topa amb la Hae-mi (Jong-seo Jeon), una noia de qui era veí de petits i que ara fa feines ocasionals promocionant ofertes en botigues. Enamorat d’ella, el noi no dubtarà a acceptar cuidar-li el gat mentre la Hae-mi fa realitat un dels seus somnis, viatjar a l’Àfrica. Però quan ella torni, les esperances romàntiques d’en Jong-su es veuran pertorbades quan la Hae-mi li presenta un altre noi que va conèixer durant el viatge, en Ben (Steven Yeun), un noi més atractiu, més ric, més segur de sí mateix i amb una extranya afició.

Burning

Burning”, guanyadora del premi de la crítica a l’últim festival de Cannes, és en mans de Lee Chang-dong, una pel.lícula que es va construint des d’un aparent minimalisme, encavalgant fets i suposicions, realitats i misteris, diàlegs i silencis. Un torrent de reflexions, metàfores, anècdotes i existencialisme fins al seu incendiari final, en el que el director és capaç de convertir les escasses 20 pàgines de la historia de Murakami en 150 minuts de metratge.

Ajudat d’una excel.lent fotografía i banda sonora, Chang-dong explota els contrastos en la seva posada en escena poética, quasi onírica, jugant a l’oposició dels espais, la llum i els sons de la ciutat amb els del camp. I amb ells es remou per temes com el desengany amorós, la diferencia de classe, la buidor del materialisme, la inseguretat masculina o la soledat.

I ho fa, sobretot, confiant en la intel.ligència de l’espectador, sense sobreexplicacions ni subratllats sobrers. “Burning” és una d’aquelles obres per un públic que no busqui trames mastegades, una invitació a un viatge ple d’extranyeses i simbolisme, que al final ofereix el premi d’emportar-se a la sortida del cine el que cadascu hi hagi volgut interpretar i sentir del que se li proposa.

Muere, monstruo, muere

L’altra proposta de la jornada és una altra de les que arriben a Sitges des del Festival de Cannes. “Muere, monstruo, muere” de l’argentí Alejandro Fadel s’hi va estrenar a la secció Un Certain Regard en la darrera edició.

Aquesta desconcertant i perversa pel.lícula de terror comença amb la imatge d’una dona que ha estat decapitada, sostenint el seu cap entre un regueró de sang i envoltada d’ovelles i vaques en un poblet dels Andes.

Alejandro Fadel

L’equip de policia rural que n’investiga la mort, anirà trobant altres cossos decapitats mentre intenta treure l’entrellat d’un misteri que podria estar causat per un monstre o per un atac de bogeria.

Amb filies reconegudes que van des de Buñuel a Carpenter, el segon film de Fadel li ha sortit un peculiar combinat de terror, gore, humor, romanticisme i reflexions filosòfiques al voltant de conceptes com el poder o la por.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies