Lazzaro felice

El primer film a competició d’avui arriba de la secció oficial de la darrera edició de Cannes, on va recollir el Premi al Millor Guió.

Com ja feia en el seu anterior film, “El país de las maravillas“, la directora Alice Rohrwacher torna a inventar-se a “Lazzaro felice” un món únic, màgic i personal. Aquesta vegada es diu Inviolata. Un microcosmos fora del temps i de l’espai sense necessitat de relació amb l’exterior. Encara que els seus personatges visquin enganyats, tampoc troben la necessitat de sortir de la seva bombolla en la qual impera la solidaritat, el suport mutu i la confiança en el proïsme.

Lazzaro felice

I només en aquest món bucòlic podria existir un personatge tan especial com el Lazzaro feliç del títol (Adriano Tardiolo), un jove camperol que viu en una casa de camp a les ordres d’una marquesa. Un personatge que no coneix la malícia, innocent, com tret d’una altra època, un sant sense miracles que es converteix en l’ànima de la pel·lícula. Solament una cineasta amb la sensibilitat i la humanitat d’Alice Rohrwacher és capaç d’inventar-se aquest món, aquests personatges i construir a partir d’ells una faula fascinant i suggerent, plena de misteris i simbolismes i al seu torn recrear-los de manera tan realista, gràcies en part a la seva excel·lent fotografia naturalista a 16mm.

Partint d’uns fets reals (el 1982 es va descobrir que una aristòcrata italiana explotava un centenar de pagesos mitgers), Alice Rohrwacher s’inventa un món regit pel realisme màgic i a través de la seva mirada ens ho plasma a la pantalla en forma de cinema social , humanista i polític. Pur neorealisme màgic italià.

Dragged across concrete

Dins de la secció Òrbita, hem pogut veure la nova pel.lícula de del nord-americà S. Craig Zahler, que com ja va fer a ‘Bone Tomahawk‘ i a ‘Brawl in Cell Block 99‘ continua aportant aire fresc, unes dosis de brutalitat i la seva personalitat a cada gènere cinematogràfic que toca.

A “Dragged across concrete” ens explica la peripècia de dos policies, un amargat veterà (Mel Gibson) i el seu soci (Vince Vaughn), que han estat suspesos de sou i feina quan un vídeo d’una de les seves detencions és filtrat als mitjans. En la seva recerca d’una font alternativa d’ingressos acabaran enredats en una fosca trama criminal.

Dragged across concrete

Craig Zahler torna a comptar, com a ‘Brawl in Cell Block 99‘, amb Vince Vaughn per un dels seus protagonistes i amb Jennifer Carpenter, Don Johnson i Udo Kier en sengles breus, però sucosos rols, als quals s’uneix Mel Gibson, en el paper del policia veterà company de Vaughn.

Menys violenta que les seves pel·lícules anteriors, és inevitable que a un li vingui a la memòria el cinema de Quentin Tarantino mentre veu ‘Dragged Across Concrete‘. Tant pels seus brillants diàlegs, com per la forma d’utilitzar les cançons de la banda sonora o per les situacions per les quals passen els seus personatges. Per moments sembla una versió més pausada i realista del cinema del director de ‘Pulp Fiction‘. Però l’espectador no s’ha de confiar, la sorpresa i l’impacte sempre estan a l’aguait, encara que donats els personatges i les circumstàncies, el que passa no deixa de tenir part de lògica.

En temps de correcció política com els actuals, S. Craig Zahler s’atreveix a idear una pel·lícula protagonitzada per dos policies convertits en víctimes per la seva pròpia brutalitat i que fan i accepten comentaris racistes i masclistes amb total naturalitat. S. Craig Zahler s’agrada. I sap que el que els agrada als seus seguidors. I per això no dubta a recrear-se fins a convertir a l’autoconsciència en part del seu estil.

Fuga

Tornant a la secció oficial per tancar la jornada, ens retrobem amb la directora polonesa Agnieszka Smoczynska que fa pocs anys ja va sorprendre a Sitges amb un delirant musical protagonitzat per dues germanes sirenes. Ara hi torna amb “Fuga“, un drama més moderat però que torna a centrar-se en una dona amb problemes d’identitat i personalitat.

Fuga

L’Alicja (Gabriela Muskala) és una dona que apareix del túnel d’una estació de metro, sense memòria, desconeixent qui és ni on es troba. A la seva manera ha creat la seva propia forma de vida. Però al ser retrobada, la seva familia la retornarà al paper d’esposa i mare en un món que ella no reconeix.

Amb “Fuga” Smoczynska canvia l’excentricitat del seu anterior film per abordar de manera més subtil una reflexió sobre la identitat i la memòria. I per fer-ho es recolza en una Gabriela Muskala que aborda amb solvencia el seu primer paper protagonista, un rol femení potent disposat a desafiar el paper que el seu entorn li vol imposar.

Molts no han entès que hi feia aquesta pel.lícula a la secció oficial del festival, però en qualsevol cas, tot i no ser tant inmediatament sorprenent com “The Lure” ens reconfirma Smoczynska com una directora amb molt a dir i oferir.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies