La crònica d’avui reuneix tres pel·lícules de la secció oficial del festival. Fora de competició “The House that Jack Built”, del sempre inquietant realitzador Lars von Trier amb un Matt Dillon genial com assassí en sèrie. En competició “Pig (Khook)”, de l’iranià Mani Haghigh i “I Think We’re Alone Now”, on Reed Morano dirigeix Peter Dinklage i Elle Fanning.

The House That Jack Built

Jack és un psicòpata. La seva passió és la violència. El seu vici, el detallisme obsessiu. Escrupolós i brutal, Jack va col·leccionant víctimes al seu refrigerador. Lars von Trier ens brinda una pel·lícula que capgira amb ironia el relat d’assassins en sèrie i que aprofundeix en els lligams entre art i violència. Tot plegat des de l’autoconsciència: Von Trier filma el psicòpata per reflexionar sobre la seva pròpia obra.

The House That Jack Built

La secció oficial fora de competició ens ha portat el darrer treball del sempre interessant director danès, Lars von Trier,“The House that Jack Built”, un irònic gir a les històries d’assassins en sèrie, que aporta una reflexió entorn l’art i la violència.

Von Trier desmitifica la figura de l’assassí en sèrie en cinc actes i un epíleg -que, personalment, el trobo excessivament allargassat-. Acte, per acte, acompanyat d’un humor negre, negríssim Matt Dillon -que sembla que no envelleix mai, però que està enorme interpretativament parlant en aquesta pel·lícula- es posa en la pell de Jack, un assassí en sèrie amb trastorn obsessiu convulsiu (el que provoca una de les escenes més còmiques) que explica la seva història criminal. Amb una violència in crescendo que no té pietat ni d’animalons ni de criatures i sense por a mostrar-ho bastant explícitament, Von Trier va assimilant l’obra assassina del seu personatge amb l’art, fins i tot, al nazisme i demostrans que és un geni, però també un malalt com el seu Jack. Un geni que crea i baixa als inferns per les seves creacions no sempre a gust de tothom.

Una pel·lícula controvertida, no apta per ànimes sensibles, ni per a grans públics i que, podeu estar segurs, no deixarà a ningú indiferent.

Pig (Khook)

Hasan és un cineasta en hores baixes: el govern el té vetat, la seva musa es planteja treballar amb altres directors, la seva dona està flirtejant amb un altre i, per acabar-ho d’adobar, un assassí en sèrie s’està carregant tots els cineastes importants de l’Iran menys ell.

Pig

Mani Haghighi, que va provar la seva imaginació insaciable a “A Dragon Arrives!”, arriba a la secció oficial del festival amb aquesta comèdia negra sobre el cinema i sobre els embolics en què ens fica l’ego.

Una pel·lícula que promet als inicis, estrafolària i amb tocs d’humor que tenen gràcia però s’encalla amb uns diàlegs interminables que fan que es perdi l’interès.

I Think We’re Alone Now

Del està sol al món, però no únicament en sentit figurat: la humanitat sembla haver desaparegut de la terra, i ara Del passa els seus dies en una ciutat buida, llegint, menjant i mirant pel·lícules. S’ha adaptat al seu aïllament; per això, la irrupció de Grace al seu món serà un autèntic xoc.

I Think We're Alone Now

Reed Morano va ser la directora dels tres primers episodis de la multipremiada sèrie “The Handmaid’s Tale”. El 2015 va dirigir “Meadowland” i recentment ha realitzat “The Rhythm Section”. Ara ens porta, també en la secció oficial en competició, “I Think We’re Alone Now”, una producció de sci-fi que reflexiona sobre la soledat i satiritza sobre allò que anomenem companyia.

Peter Dinklage i Elle Fanning -sí, un altre cop ella- protagonitzen una ficció sobre les bondats de la soledat i de la companyia en un món on gran part de la humanitat ha mort. Dinklage torna a demostrar que és un gran actor, amb un personatge que té trets de Tyrion Lannister i que pot omplir quasi ell sol tota una pel·lícula. Però el tema és que si tingués alguna cosa de trama al darrera el noi podria haver fet molt més. El pitjor és el fet de què, precisament, quan hi ha un gir d’aquest quasi inexistent guió és tan ridícul i inversemblant que preferiries continuar veient a Dinklage sol o en companyia de Fanning però, sobretot, sense guió. Una pena.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies