Avui ha estat un dia intens al Festival de Sitges. A banda de les propostes més de gènere que us repassavem a l’anterior crónica del dia, també hem pogut veure una bona mostra de la diversitat que ens ofereix el festival: la inclassificable nova pel.lícula del director de “It follows”, un màgic conte animat signat per Mari Okada i una íntima historia de samuráis escrita, dirigida i protagonitzada per Shin’ya Tsukamoto.

Under the silver lake

Al 2014, David Robert Mitchell va ser un dels triomfadors a Sitges amb “It follows” una original pel.lícula de terror que amb la seva manera de portar la tensió va atrapar els espectadors. Ara torna a la Secció Oficial amb una nova pel.lícula que de nou sotmet al seu protagonista a un viatge per un malson, però el to de la historia és totalment diferent.

En Sam (Andrew Garfield) és un jove que viu a Los Angeles sense massa ofici ni ocupacions a la vida que està a punt de ser desnonat del seu apartament pels endarreriments en el lloguer. Un dia queda fascinat per una noia (Riley Keough) que troba a la piscina del seu complex. Però a l’endemà ella desapareix i en Sam començarà un periple per diferents racons de la ciutat per trobar-la.

Under the Silver Lake Andrew Garfield

A “Under the Silver Lake” David Robert Mitchell converteix Los Angeles en el tauler d’un joc de pistes per on en Sam anirà passant d’un indici a l’altre en busca de la Sarah. I pel camí es toparà amb un assassí en sèrie de gossos, gurús, aspirants a actriu, una mare obsessionada per una actriu de cine mut i un lloro que no para de cridar una paraula inintel.ligible, entre d’altres marcianades.

Tot plegat, acompanyat per una banda sonora plena de clàssics del rock i referències cinèfiles i a la cultura popular, esdevé un viatge psicodèlic, sorprenent i amb una narrativa magnètica, que juga des de l’absurd a denunciar l’absurd i que atrapa l’espectador a la teranyina de la peculiar aventura del Sam.

Maquia: When the promised flower blooms

Dins de l’apartat Discovery es presentava el salt a la direcció de la prolífica guionista Mari Okada. “Maquia” és una dels Iorph, un poble ancestral que viu eternament, teixint les tel.les del destí, allunyades del món dels homes. Contravenint les estrictes regles del seu poble, decidirà adoptar un bebè orfe i allunyar-se dels seus. Mentrestant, els Iorph es veuen atacats i inmersos en una guerra de poder, i la que era l’amiga de la Maquia, Leilia és obligada a casar-se i engendrar una filla.

Maquia Mari Okada

En forma de conte màgic Okada teixeix una història que de fet és una reflexió sobre la maternitat, els lligams de l’amor, l’afrontament de la pèrdua i l’autodefinició contra els designis del destí o les normes. “Maquia” és a la vegada una història de tall fantàstic-medieval amb soldats, dracs i aquests éssers etèris i mitològics que són els Iorph. Però també és un melodrama en clau femenina. I la llàstima és que sobretot en la segona meitat una cosa es menja l’altra, amb excessius subratllats del seu missatge i moments sobrerament carrinclons.

Killing (Zan)

La jornada d’avui l’acabem amb “Killing“, que després del seu pas per la Mostra de Venècia aterra a la secció oficial de Sitges. Escrita, dirigida i també coprotagonitzada per Shin’ya Tsukamoto, la cinta ens transporta a mitjans del segle XIX en plena època Edo al Japó.

El protagonista és un jove samurai, Mokunoshin Tsuzuki (Sôsuke Ikematsu), que viu allunyat de conflictes en un poblet de cultivadors d’arros, on entrena amb Ichisuke (Ryûsei Maeda), un altre noi del poble, per la germana del qual (Yû Aoi) sent una certa atracció. La seva tranquila vida es veu alterada quan un dia arriben a les seves portes un veterà samurai (Shin’ya Tsukamoto) que pretén reclutar-los per anar a lluitar per l’Emperador, i també un grup de bandits.

Killing (Zan)

En només 80 minuts, Tsukamoto desplega la seva història que converteix el món dels samurais en un retrat íntim, allunyat de les grans batalles, que es remou al voltant dels conceptes de la valentia/cobardia, l’honor i l’amor. Amb un repartiment i pressupost reduits, és aquesta vessant personal el més interessant de “Killing” que, per contra, sacrifica l’aspecte visual de les lluites per un excés de l’ús de la càmera en mà, els plans desenquadrats i el muntatge frenètic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies