Venom
4Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

En la cursa de les adaptacions cinematogràfiques dels dos principals universos dels còmics, per ara Marvel era la que encadenava més èxits, mentre que DC acumulava les pitjors crítiques. Però res en aquest món ja sobreexplotat dels herois és infalible i ara li ha arribat el torn de la punxada a la Marvel amb “Venom” de Ruben Fleischer.

La traslació de “Venom“, un personatge que a les vinyetes va sorgir dins de l’univers de Spider-Man, al cinema, és d’aquells projectes que porten un munt d’anys d’intencions, rumors, engegades, cancelacions i canvis de mans. I això, sabem per experiencia cinèfila que acostuma a augurar desastre, cosa que en aquest cas s’ha confirmat.

El “Venom” cinematogràfic és un constant vull però no. Vull portar a la pantalla un dels personatges més interessants del món marvelià, però el deslligo de tota la relació amb SpiderMan que li va donar sentit i gràcia als còmics. Vull fer una història fosca i per adults com correspondria al personatge, però al final m’acabo sotmetent a uns dictats que acaben convertint el meu film en un absurd per tots els públics amb un humor impostat i sense una gota de sang (sense parar de fer referència a que el simbiont es menja la gent però no ho mostressim no fos cas). Perquè si es vol abordar un antiheroi amb ironia o fins i tot mala llet, si ho fas bé et pot sortir un “Deadpool” però si ho fas contradint els principis de base, et queda el film que tenim ara en pantalla.

Venom

Que ens explica doncs aquesta “Venom”? Ens presenta l’Eddie Brock (Tom Hardy), un popular reporter televisiu que es dedica a fer reportatges d’actualitat. Una de les investigacions el porta a furgar en els experiments de Carlton Drake (Riz Ahmed), un científic megalòman que està intentant fusionar, sense gaire ètica, humans i éssers alienigenes. Després que l’Eddie perdi la feina i la promesa (Michelle Williams) en un sol dia, acabarà volcant-se tant en les seves pesquises que acabarà ell mateix convertit per accident en un simbiont.

Això dóna peu a algunes de les poques espurnes de la pel.lícula quan Eddie ha d’aprendre a conviure amb l’ésser que li ha ocupat el cos i es dedica a mantenir converses amb sí mateix. Per la resta va perdut per la història, entre incrèdul i histriònic, en una de les seves pitjors actuacions fins avui, secundat per una Michelle Williams també en un dels seus moments més horrorosos en pantalla.

Un element, les interpretacions, per part d’un cast que no sembla prendre’s amb una mínima serietat ni nivell interpretatiu cap de les escenes. Però sumem-hi d’altres com un muntatge atropellat que desllueix les escenes d’acció, la sensació que tot el que es veu té tisorades per totes bandes, un intent de sentit de l’humor que no encaixa, una història sense gaire interés -massa allargada i tòpica en la presentació i massa accelerada en el tram final – i el fet que es noti que tot plegat s’ha volgut fer encaixar amb calçador en una classificació de públic que no és la que es tenia originalment en ment. Resultat: Venom, la més sonora punxada de l’univers marvelià cinematogràfic en els darrers temps.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies