Voces de una estrella distante

2018-10-01

6Valoració

Puntuació dels lectors: (0 Vots)

0.0

Diuen que el temps és una distància i la distància és un espai. Això es complica quan estem viatjant per l’espai perseguint a una raça alienígena i mantenint el contacte amb algú a la Terra mitjançant missatges telefònics amb anys de retard.

Basada en la primera pel.lícula de Makoto Shinkai, anys abans de produir “Your Name“, la novel·la “Voces de una estrella distante” és una guionització de la pel·lícula, mantenint una conversa epistolar entre una parella d’amics de secundària obligats a separar-se perquè la noia ha estat seleccionada per a introduir-se dins d’un enorme robot de combat.

Mentrestant, el noi segueix cursant els seus estudis a la Terra i segueix vivint al ritme d’un humà, de manera que no estem davant la clàssica pel·lícula de mechas que es traslladen a l’espai perseguint justícia, o venjança, mentre els tripulants lluiten per mantenir la seva humanitat tot i la integració amb monstruosos robots de combat.

Surrealista en el delicat tema del desfasament temporal i de l’enviament de missatges de text, perquè El Juego de Ender va matar totes les especulacions científiques sobre comunicació intergalàctica instantània amb Jane i el Ansible.

Però aquesta dilatació temporal és l’argument que manté l’emoció sensible de la trama de “Voces de una estrella distante“; no saber si la persona que ha enviat el missatge seguirà estant allà i respondre igualment implica una càrrega emocional i una tensió implícita i una relació claustrofòbica entre els pràcticament únics personatges en tota la història.

Potser es trobi a faltar en l’obra una descripció més detallada dels combats espacials i els detalls tecnològics més avançats, doncs a fi de comptes, és una novel·la de ciència ficció sobre robots, batalles i viatges inter espacials.

Shinkai, com a cineasta, ha demostrat una sensibilitat obsessiva sobre l’amistat, el temps i la distància, desenvolupant un discurs filosòfic que l’ha portat a evolucionar des d’aquesta pel·lícula que avui guioniza a obres com “Cinco centímetros por segundo” per a finalitzar amb “Your Name“, sempre amb el mateix discurs: persones separades que desenvolupen i mantenen una relació íntima i personal.

Al final la novel·la porta bastant bé la claustrofòbia d’una novel·la epistolar sense personatges secundaris que ajudin a fer més dinàmic el ritme de lectura, però no deixa de ser una història sobre la soledat tecnològica dels individus quan no poden mantenir les distàncies curtes amb els seus éssers estimats.

Les emocions encara no poden viatjar per missatges de text ni mòbil, els éssers humans necessitem d’abraçades d’aquells en les que sentim que la pell fa nosa.