Si ahir vam poder veure Juliette Binoche descobrint els misteris de la natura a la terrenal “Vision”, avui tornava a presentar-se amb la seva segona ració a competició, l’espacial “High Life”. L’acompanyaven el retorn de Isaki Lacuesta reprenent una historia de la seva propia filmografía, una cinta denuncia del xinès Liu Jie i la prestrena de la nova serie de Movistar+, “Gigantes”.

High Life

La primera candidata a la Secció Oficial, la directora francesa Claire Denis, ens transporta a l’espai, més enllà del sistema solar. Per allá vaga una nau on sembla que només habiten en Monte (Robert Pattinson) i un bebè. Poc a poc anirem descobrint com han arribat a aquesta situació ja que ell formava part d’una tripulació formada per la Doctora Dibs (Juliette Binoche) i diversos convictes condemnats a mort a qui se’ls va oferir com a única sortida una missió cap al forat negre més proper a la Terra.

Aquestes són les línies bàsiques d’una cinta de ciencia-ficció que en el fons parla de la vida, els llaços afectius, el contrast entre la passió i l’absència autoimposada de desig que encarnen els dos protagonistes. Així, Denis juga a parlar de grans temes en un escenari auster i fred perdut en un entorn inhòspit, capaç de resultar a la vegada asfixiant i grandiloqüent.

High Life Claire Denis Robert Pattinson

El major pes el descarrega en el seu protagonista, un Robert Pattinson que segueix escollint amb molta cura els seus papers i que afortunadament fa temps que va deixar enrera la infame trilogia que el va dur a la fama.

Tal com la seva historia, el film resulta un experiment humanista, de desigual ritme narratiu en els diferents temps del que va explicant entre passat i present. És capaç de recrearse durant quasi 20 minuts en el silenci del pròleg i després deixar-se anar a la rauxa amb alguna escena pertorbadora que ha descolocat bastant l’audiència. Però en el conjunt, Denis ha aconseguit de nou fer servir l’espai i un grup de persones sense escapatoria d’un espai claustrofòbic perquè el seu discurs sobre la vida, el sexe, la soledat i l’afecte vagin calant en el públic.

Entre dos aguas

Si bé al 2011 el fet que el gironí Isaki Lacuesta marxés del Festival de San Sebastián amb la Conxa d’Or sota el braç per “Los pasos dobles” va generar molta controversia, les reaccions han estat molt més unànimement positives davant de “Entre dos aguas”, la cinta que avui presentava a Competició.

Entre dos aguas Isaki Lacuesta

Una pel.lícula que reprèn, 12 anys després, la història de Isra (Israel Gómez Romero) i Cheíto (Francisco José Gómez Romero), coprotagonistes de “La leyenda del tiempo” (2006). Dos persones a les que el pas del temps ha canviat el físic i el temperament (un d’ells acaba de sortir de la presó, l’altre va acabar enrolat a la marina), i en les que Lacuesta posa el focus del seu cinema de realitat creativa, barrejant autenticitat i ficció.

La de “Entre dos aguas” és una historia d’un lloc tan lluminós com ple d’ombres, pobresa i somnis trencats, de gent oblidada que més que viure malviu en un San Fernando on Lacuesta desdibuixa les línies entre documental i ficció.

Baby

La tercera pel.licula del dia ha estat la xinesa “Baby”, de Liu Jie. La seva protagonista és la Jiang Meng (Mi Yang), una noia que va ser repudiada per la seva familia per haver nascut amb un desordre genètic. Ara treballa en un hospital on casualment hi ha una nena acabada de néixer que pateix la mateixa malaltia i a qui el seu pare (Jingfei Guo) es nega a proporcionar tractament. La jove lluitarà contra tots els obstacles per intentar que la petita no pateixi el mateix que va haver de viure ella mateixa.

Baby Jie Liu

Una historia sencilla amb la que Liu Jie busca denunciar un cop més la crueltat de les conseqüències de la política de fill únic que provoca que cada any es descartin a la Xina milers de nens per qüestió de gènere o d’enfermetat.

A la roda de prensa, el director explicava que la pel.lícula es basava en un borrador de cinc pàgines, no pas en un guió complert a l’ús, per donar més llibertat als personatges a l’hora de parlar amb autenticitat i no limitar-se a recitar les frases que ell els hagués escrit. Un fet que es nota al film i que si per una banda dóna naturalitat al que veiem a la pantalla, també fa que es caigui sovint en la repetició i en reaccions abruptes.

Gigantes

I per la nit canviavem cinema per sèries, per assistir a la presentació dels primers capítols de “Gigantes” la nova proposta per Movistar+ que ha dirigit Enrique Urbizu.

Màfia, droga i cacera policial en els ambients gitanos de l’extraradi d’una ciutat espanyola. “Gigantes” mostra l’Espanya més profunda en connexió amb la dels grans capos, amb el més cutre vs el luxe més extravagant i, per suposat, l’entrada de droga pel Camp de Gibraltar. En aquest ambient és on controlen la porta del narcotràfic la familia Guerrero, liderada pel patriarca Abraham (Jose Coronado) i els tres fills amb els que manté una complicada relació, Tomás (Daniel Grao), Daniel (Isak Férriz) i Clemente (Nene).

Gigantes José Coronado Movistar +

Precisament els dos capítols que hem pogut veure són dirigits per Urbizu (el segon tram de la sèrie compta a la realització amb Jorge Dorado). I el que hi hem trobat és un thriller familiar i criminal amb força en els seus personatges, tots amb rerefons, amb les seves capes, rics en matisos i el seu paper en el bany de sang pel poder. Malgrat la testosterona que desprèn la sèrie, també hi ha les dones que miren d’imposar la seva opinió sobre el poder dels homes. Elles són Yolanda Torosio, Sofía Oria i Ariana Martínez.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies