Dia intens avui al Festival de San Sebastián. L’entrega del premi Donosti i la presentació de la seva darrera pel.lícula han portat a la ciutat la gran dama britànica de la interpretació, Judi Dench. En la secció Perles, Ciro Guerra i Cristina Gallego ens apropen al món del narcotràfic a Colòmbia. I a la secció oficial, Carlos Vermut ha tornat a brillar quatre anys després d’haver recollit la Conxa d’Or amb el seu anterior film, “Magical Girl”.
Red Joan
Fins a tres projeccions per la premsa s’han programat per la pel.lícula que ha portat l’actriu Judi Dench fins a San Sebastián per rebre el tercer dels premis Donosti que s’han concedit en aquesta edició.
Basada en fets reals, “Red Joan” ens presenta la Joan Stanley, una anciana que viu tranquilament en un barri residencial quan un dia agents del MI5 es presenten a la seva porta per arrestar-la per espionatge. Entre interrogatori i interrogatori, la pel.lícula ens trasllada a 1938, a la llavor dels fets dels que se l’acusa. Aleshores, la Joan (Sophie Cookson) era una jove estudiant de física a Cambridge. I allà feu amistat amb la Sonya (Tereza Srbova) i s’enamorà d’en Leo (Tom Hughes), i de la mà d’una i altre conegué tot un món d’activisme polític que canviaren la seva forma de veure el món i els seus ideals, marcant de manera definitiva els seus actes en els anys posteriors quan la Joan formà una part clau de la investigació nuclear durant la Segona Guerra Mundial.
Trevor Nunn fa a “Red Joan” una interpretació amb moltes llicències del llibre homònim de Jennie Rooney que a la vegada ja parlava molt llicenciosament de la vida de Melita Stedman Norwood. I amb elles vesteix una història al llarg del temps que a banda de parlar-nos de dos amors, de la relació entre una mare i el seu fill, del lloc de les dones en la ciència dècades enrera o del paper de l’activisme polític en els grans conflictes del segle passat, també ens apropa a l’espionatge des d’una perspectiva humana i idealista.
Amb un pols narratiu correcte i unes sòlides interpretacions de les protagonistes femenines, el film fa curt en acabar de dibuixar bé els fets que narra quan en general pinta bé l’entorn sociopolític, però no acaba d’aprofundir en la complexitat de les motivacions dels seus personatges. Tant en les decisions més personals com en les que afectaren al conflicte global, això va en contra de la credibilitat d’una història que comença amb el cartellet de “Basat en fets reals“.
Judi Dench
En la roda de premsa posterior, Judi Dench ha parlat amb els periodistes sobre la seva llarguíssima trajectòria, que de fet va començar per un desig d’apropar-se a Shakespeare al teatre i que posteriorment la va portar a quelcom que no s’havia plantejat d’inici, ser també actriu de cinema.
Preguntada sobre els moviments feministes en la industria del cinema i la seva posició en aquest negoci, ha reconegut que “crec que hi ha moltes coses a redreçar i corregir. És un moment extraordinari de canvis i hi ha cada cop més papers per dones, el que és molt bo i espero que segueixi així.“. “No considero que jo sigui una dona poderosa en aquesta industria. Espero que algú em demani de fer una feina i fer-la; no tinc cap poder per instigar aquesta feina o fer possible un film i em costa refusar un paper perquè penso que potser no me’n tornaran a oferir un altre.“
Quan se’ls ha demanat un consell pels joves actors, tant Dench com el director Trevor Nunn han coincidit “persistir i mai, mai, refusar res. Tant si és en un teatre molt petit, com en un àtic o en un celler, si t’ofereixen un paper agafa’l i fes-lo. Perque tota oportunitat et pot portar a una altra. El no fer res només et porta a no res.“
Pájaros de verano
També avui ha arribat a la secció de Perles, “Pájaros de verano”. Basada en una història real que explica l’origen del narcotràfic a Colòmbia, la pel·lícula se situa en els anys 70 quan la joventut nord-americana abraça la cultura hippie i amb ella, la marihuana. Això provoca que els agricultors de la zona es converteixin en ‘empresaris’ a un ritme veloç. Al desert de Guajira, una família indígena Wayuu es veu obligada a assumir un paper de lideratge en aquesta nova empresa. La riquesa i el poder es combinen amb una guerra fratricida que posarà en greu perill la seva família, les seves vides i les seves tradicions ancestrals.
Ciro Guerra dirigeix al costat de Cristina Gallego aquesta sagnant i fratricida història, dividida en càntars, amb una fotografia de gran bellesa i que ens explica la mort de l’espiritualitat indígena i de la paraula enfront de la violència. Tot comença amb l’entrada en el capitalisme per culpa de la droga -marihuana- que els indígenes primigenis de Colòmbia venen als “gringos”, les lluites entre famílies que els porten quasi a la seva desaparició, i l’entrada dels de Medellín a Colòmbia fent-se càrrec del negoci de la droga.
Guerra va guanyar el 2003 el Premi Cine en Construcción per “La sombra del caminante”, que va competir a la secció Nuevos Directores de Sant Sebastian el 2004. Van seguir “Los viajes del viento” (2009), estrenada en Un Certain Regard de Cannes i “El abrazo de la serpiente” (2015), totes dues presentades en Horizontes Latinos de Donostia i aquesta última candidata a l’Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera.
“Pájaros de verano” surt de la productora Ciudad Lunar Producciones que Cristina Gallego crea amb Ciro Guerra, el seu marit. La pel·lícula, amb la que continua explicant la seva Colòmbia i mostrant una realitat poc coneguda d’aquest país, va inaugurar la Quinzaine des Réalisateurs de Canes 2018 i ha estat preseleccionada per a representar a Colòmbia als Oscar.
Angelo
Tornant a la secció oficial, primer era el torn de l’austriac Markus Schleinzer que a “Angelo” ens retrata en tres actes la vida d’un noi negre que de petit arriba en patera a les costes europees i és portat a viure amb una condesa que intentará educar-lo, vestir-lo i alliçonar-lo, en un paper entre l’esclavatge i l’exhibició com a raresa per divertiment dels benestants o prova de la possibilitat de l’assimilació del diferent. D’adult viu una falsa llibertat en la que arribarà a casar-se i viure en la seva pròpia casa. I ja en la seva vellesa seguirà sentint-se fora de lloc en una societat que després de la seva mort l’acabarà exhibint a un museu dins una vitrina.
Amb un cuidat treball tècnic, des de la fotografia al vestuari, una arriscada proposta per una imatge en format quadrat i un plantejament teatral en diversos fragments, “Angelo” ubica en el segle XVII un discurs amb molta actualitat sobre com s’enfronta la societat a allò diferent, ja sigui intentant assimilar-ho a la norma, rebutjant-ho, fent-ne burla o recordant constantment el fet diferencial com a única definició de la persona.
Tot i acusar alguns altibaixos en la seva història, la pel.lícula aconsegueix fer arribar el seu missatge transcendint la particularitat de la vida d’Angelo Soliman, fins i tot en el seu vergonyant final. Fet i fet, no fa pas tant que teniem exposat “El negre” al museu de Banyoles.
Quién te cantará
I per acabar la jornada retrobem Carlos Vermut que després de recollir el màxim guardó a l’edició del 2014 torna ara a optar a premi amb “Quién te cantará“. El film arrenca amb el desmai a la platja de la Lila Cassen (Najwa Nimri) una cantant que visqué el seu moment de màxima fama 10 anys enrera. Quan desperta a l’hospital ha perdut els records, sobretot els de la seva identitat com a artista, les seves cançons i la seva capacitat sobre un escenari. A la vista del proper rellançament de la seva carrera, la seva agent i amiga Blanca (Carme Elias) buscarà l’ajuda de la Violeta (Eva Llorach), una fan de la Lila que porta anys emulant-la en un karaoke i que sempre l’ha idolatrada.
Amb “Quien te cantará“, Carlos Vermut se’ns reconfirma com un dels directors més interessants del panorama cinematogràfic espanyol. Amb una història sobre el paper menys complexa que la de l’anterior “Magical Girl“, torna a imprimir la seva personalitat en cada pla, deixant que els seus personatges i les situacions que els planteja atrapin per si sols l’espectador, sense subratllats innecesaris, sense por als silencis o escenes contemplatives que poden resultar tant magnètiques com les carregades de diàleg.
I per fer-ho compta amb el pilar fonamental d’un grup d’actrius portentoses capaces d’aportar tots els matisos necessaris als seus personatges. Des d’una Najwa Nimri que torna al cine des de la televisió per abordar l’enigmàtica i fràgil Lila, ombra de la carismàtica artista que fou, a Eva Llorach, a qui molts ja concedeixen el Goya a l’Actriu Revelació, com el seu sucedani, una dona que ha viscut com una trista còpia de la seva idol que a través de l’oportunitat d’apropar-se-li acabarà autoreivindicant-se. I tampoc oblidem Carme Elias o Natalia de Molina en el paper de la desagradable filla de Violeta.
Amb elles i una banda sonora que beu tant de lletres pròpies com de les composicions de Alberto Iglesias o de la cançó de Mocedades que dóna títol al film, Vermut teixeix un nou conte, obscur i a estones pervers, sobre la creació artística, la pròpia definició personal i la dicotomia del personatge públic versus la persona íntima.
Envía una resposta