Continuem amb les cròniques en un dia marcat per la visita de dos actors que mouen fans. Per una banda Timothée Chalamet, protagonista de “Beautiful Boy”. Per l’altra Ryan Gosling al costat de Claire Foy per defensar el seu “First Man” on encarna el primer astronauta que va trepitjar la lluna, Neil Armstrong. I, a més, una Perla multipremiada “Girl” i dues propostes discutibles a la Secció Oficial, “The Black Book” i “In Fabric”.
Entre passis i passi hem tret una estona per passar per les rodes de premsa i veure, més o menys, de prop aquells que veiem (i alguns cops admirem) a la gran pantalla.
“La drogoaddicció i alcoholisme són la primera causa de mort als EUA actualment. Vaig voler comprometre’m amb la pel·lícula per ajudar, ni que fos una mica, a donar visibilitat al problema “, ha afirmat Timothée Chalamet, que també s’ha declarat fan d’Steve Carell a “The Office”, amb qui comparteix protagonisme a “Beautiful Boy”.
Gosling ha comentat que “Hi ha una gran diferència entre interpretar personatges ficticis i haver d’interpretar a un personatge real i saber que la pel·lícula la veurien la dona i fills de Neil Armstrong”. Al seu costat Claire Foy, immensa a “First Man” es mostrava “orgullosa d’haver donat veu a aquestes dones que es van quedar a casa.”
Alpha, the right to kill
Amb el rerefons de les enèrgiques mesures del govern per lluitar contra les drogues il·legals, la policia, liderada pels SWAT, porta a terme una operació per arrestar Abel, un dels més grans capos de la droga de Manila. L’oficial de policia Espino i Elijah, un camell d’estar per casa convertit en confident, proporcionen la informació per a l’operació, que aviat desemboca en una violenta confrontació armada entre els SWAT i els homes d’Abel en un barri de barraques. Abans que els investigadors irrompin al lloc dels fets, dues persones agafen la motxilla d’Abel plena de diners i metamfetamines. Aquest gest de supervivència per a un i de corrupció per a l’altre, deslliga una perillosa sèrie d’esdeveniments, al llarg de la qual tots dos arriscaran les seves reputacions, les seves famílies i les seves vides.
Si en la primera jornada del Festival Sorogoyen retratava la corrupció política a Espanya, avui, Brillante Mendoza ens trasllada al seu país, Filipines, per parlar de la corrupció policial i de la lluita impossible i eterna contra la droga amb “Alpha, the right to kill”. El thriller de Mendoza, que es presenta en la secció oficial, relata de manera real el problema de les drogues, la corrupció, però també de la misèria en què viu la major part de la població i que els obliga, a treure diners d’on sigui i com sigui. Potser és aquest apropament tan realista, tan documental, la pega més gran de la proposta de Mendoza. No sabem res de l’evolució dels personatges (d’Espino molt menys que d’Elijah), no hi ha pràcticament diàlegs,… els veus anar i venir, mentre et retrata una societat molt fotuda, però sense que t’ofereixin res diferent al que has vist en algun reportatge que segurament t’ha calat més que aquest film de Mendoza.
Girl
Lara, de 15 anys, somia amb convertir-se en ballarina. Amb el suport del seu pare, es llança de ple a aquesta recerca interminable. Però el seu cos no es doblega tan fàcilment a la disciplina que li imposa, perquè en realitat quan va néixer era un nen.
També s’ha pogut veure a Perles, el primer llargmetratge de Lukas Holt. Un film que arriba carregat de premis: el Premi FIPRESCI en el passat festival de Canes, la Caméra d’Or, la Queer Palm i el Premi del Jurat Un Certain Regard a la Millor Interpretació per a Victor Polster. És, també, una de les pel·lícules nominades als LUX Film Prize del Parlament Europeu i ha estat preseleccionada per a representar a Bèlgica en els Oscar.
Dhont tracta amb sensibilitat un tema dur per qui ho pateix. A la dificultat de trobar-se ella mateixa a l’adolescència a Lara se li suma el fet de sentir-se dona, però no ser-ho. Esplèndidament interpretada per Victor Polster l’espectador de seguida pot sentir la deriva en la que es troba la protagonista. I en aquest cas no és la societat la que la refusa, és ella mateixa amb les seves presses però al mateix temps amb els seus dubtes, la culpable de la deriva del seu personatge, que la condueix a el discutit i excessiu final.
Dhont sempre ha dit que no volia tractar el tema de manera general, sinó el cas concret de Lara, sense convertir-la en portaveu de cap col·lectiu. I està clar que no podria ser-ho, és un cas en que no és pas el seu entorn el que li posa pals a les rodes, sinó ella mateixa. Potser això és el que costa més d’assimilar per part de l’espectador…
Le cahier noir / The Black Book
“The black book” és la història de les aventures que corre, a la fi del segle XVIII, una singular parella formada per un petit orfe d’orígens misteriosos i la seva jove infermera italiana, també de bressol incert. La seva estela ens porta de Roma a París, de Lisboa a Londres, de Parma a Venècia. En l’ombra, per raons ocultes, els aguaita contínuament un calabrès d’aparença sospitosa i un cardenal inquietant, mentre ens fan explorar les fosques intrigues del Vaticà, les punxades d’una passió fatal, un espantós dol, les enraonies a la cort de Versalles i les convulsions de la Revolució Francesa.
Valeria Sarmiento va començar la seva carrera l’any 1972 amb un documental, “Un sueño como de colores”, gènere al que ha dedicat bona part de la seva obra. Amb el seu primer llargmetratge de ficció, “Notre mariage” (1984), va guanyar el Gran Premi Donostia per a Nous Realitzadors al Festival de Sant Sebastià. També va participar en la Secció Oficial l’any 1995 amb “Elle” i va ser membre del Jurat Oficial el 1998. Ara torna a la secció oficial amb un despropòsit i no, no és una exageració… que s’aplaudeixin morts violentes a Sitges és normal, tradicional fins i tot, però que s’ovacioni una mort tràgica i suposadament trista a Donostia és que el teu producte no està conforme.
“The Black Book” o “Le cahier noir” és un desastre, un intent de pel·lícula d’intrigues d’època que té només uns minuts on penses que veuràs alguna cosa decent, però després comencen a passar coses, a aparèixer personatges de manera ridícula, amb reaccions que no s’aguanten. I tot plegat va “in crecendo” i acaba amb això, una mort que hauria de ser trista i tràgica que genera una gran ovació en una sala com la del Victòria Eugenia. En sortir el tema de conversa era: “com pot formar part de la secció oficial?”. Nosaltres tampoc no ho entenem.
In Fabric
“In Fabric” transcorre sobre el teló de fons de l’atrafegat període de les rebaixes d’hivern en uns grans magatzems i segueix els passos d’un vestit maleït mesura que passa de mà en mà, amb devastadores conseqüències.
Si mentre veia “In Fabric” m’haguessin dit que ens havíem teletransportat a una sessió de Brigadoom de Sitges m’ho hagués cregut. Amb una estètica de film de sèrie B que es veu des del minut 0, Peter Strickland ens porta una pel·lícula estranya, desconcertant, surrealista, amb un toc de terror i un humor esperpèntic, que no t’has de prendre seriosament o surts de la sala. La seva és una crítica sobre el consumisme reflectit en un vestit vermell que porta al desastre a tot aquell que el compra i una crítica a la deshumanització d’alguns llocs de treball. Una proposta visualment potent (una mica marejant també) però argumentalment boja fins l’esperpent.
La veritat és que a Sitges o a la setmana de Terror de Donostia doncs ja és el que toca. En la secció oficial sembla una mica que et prenen el pèl encara que la gran majoria de la premsa ha encaixat molt bé l’humor surrealista d’aquest cineasta. S’haurà de veure que passa en el passi amb públic.
Envía una resposta