La dansa, les drogues o la cursa espacial han estat els camins que els diferents protagonistes de la jornada d’avui han trobat per intentar definir la seva identitat i el seu lloc al món. A competició, la vida del ballarí cubà Carlos Acosta rodada per Iciar Bollaín i el drama de David i Nic Sheff, un pare i un fill immers en el pou de les addiccions. A les seccions paral·leles, una família de conveniència que sobreviu robant i el camí molt personal que va portar Neil Armstrong a la lluna dirigit per Damien Chazelle.
YULI
La madrilenya Icíar Bollaín ha estat l’encarregada d’obrir la Competició Oficial avui. Partint d’un guió de Paul Laverty i la pròpia autobiografia del protagonista, ens acosta a la vida de Carlos Acosta, qui de petit volia convertir-se en jugador de futbol, com Pelé, però aviat va començar a mostrar un talent innat per la dansa. Amb el suport de la seva família, però també amb la incomprensió i les dificultats de l’entorn en què va créixer, Acosta passà per diferents escoles de ball fins aconseguir convertir-se en un ballarí de fama mundial que es rifaven des del Ballet de Londres al de Houston.
A “Yuli“, Bollaín es passeja per una història que alterna els moments narratius entre la infància, el present i la vida adulta d’Acosta, tant per les seves emocions com pel seu entorn familiar i la realitat de tres dècades de la història de Cuba i les seves herències socio-culturals.
El resultat és una pel·lícula no carent d’emocions, especialment en l’èmfasi que posa en com el ball fou per Acosta allò que li donà l’èxit a la vida, però a la vegada un munt de dolor i infelicitats. Però a “Yuli” també en massa fragments se li troba a faltar profunditat, una mal mesurada ambició en la seva proposta narrativa combinant ficció i coreografies, un excés de voler abarcar temes, que fa que alguns se li escapin entre els dits i es converteixin en pincellades que haurien merescut més atenció.
SHOPLIFTERS
Hirokazu Kore-eda ja és tant propi del festival donostiarra com els pintxos. Edició rera edició, el realitzador japonès ha anat fent d’aquest certamen casa seva, ja sigui en competició o bé presentant les seves pel·lícules en les seccions paral·leles. Després de recollir ni més ni menys que la Palma d’Or a Cannes amb “Un asunto de familia” (Shoplifters), la cinta no podia faltar com una de les Perles del Festival de San Sebastián d’enguany.
Si en l’anterior treball, “The third murder” s’endinsava en el thriller jurídico-criminal, Kore-eda torna ara a un to més costumbrista, però no amb una familia a l’ús sino fixant-se en un grup de persones que han format un nucli familiar de conveniència (emocional i econòmica) i que sobreviuen a base de petits furts en botigues.
Una àvia murria, dues dones, un noi preadolescent i una nena a la que rescaten d’un entorn de maltractament formen aquest nucli de persones que viuen i sobreviuen al marge del sistema, reemplaçant els llaços de sang per un suport i afectes sincers. Kore-eda opta per posar sobre ells l’entranyable mirada de la seva càmera, projectant les tristeses d’un sistema que margina gent de totes edats i condició, des de fora, del transcorre d’aquests protagonistes que ja no se’n senten part.
I així el director japonès torna a tocar-nos el cor amb eines que semblen molt senzilles però a la vegada segueixen evolucionant la capacitat de la seva filmografia de combinar els agredolços de la vida en històries de calat humà. Esperem ja amb ganes si l’any que ve el tornarem a veure per aquí amb nova pel·lícula perquè tant constant és la seva presència a Donosti com la sensació que el seu cine mai ens falla.
I la ciutat li ho ha agraït aquesta nit, fent emocionar Kore-eda fins les llàgrimes en una gala d’entrega d’un dels Premis Donostia d’enguany que ha acabat amb una ovació d’empeus per part del públic.
FIRST MAN
També dins de la Secció Perlas, arribava avui la quarta pel.lícula de Demian Chazelle, qui després de “Whiplash” i el gran èxit del multipremiat musical “La La Land“, canvia de gènere per fixar-se en la vida del primer home que va trepitjar la Lluna, Neil Armstrong (Ryan Gosling).
Però Chazelle descarta l’èpica, el patriotisme, les grans gestes, l’entorn polític o la cursa tecnològica que va fer possible la proesa. “First Man” és la història d’un home, un home consumit pel dolor de la pèrdua de la seva filla, amb un entorn familiar acceptable però massa marcat per la pena, que troba en la seva feina la inèrcia per tirar endavant i que, fruit d’una sèrie d’accidents i casualitats, acabarà fent les paus amb sí mateix mentre passa a la història de la humanitat amb el seu petit-gran pas.
És aquest el primer cop que el director es deslliga del guió, treballant aquí sobre l’adaptació que ha fet Josh Singer del llibre homònim de James R. Hansen. Chazelle el transforma en un seguit d’imatges molt tancades, sobretot en les escenes a l’espai, transportant-nos en tot moment al costat d’Armstrong, a les seves mirades, els seus dits, la seva respiració, els controls que veuen els seus ulls… recordant-nos que a vegades fins i tot allò que sembla més grandiloqüent no deixa de dependre dels petits gestos d’un sol home i les seves emocions.
El viatge de l’home cap a la lluna esdevé en mans de Chazelle, una mescla de retrat humà, tocs constumbristes i thriller que a mida que passen els mesos i el llançament de l’Apolo va prenent forma, aumenta en un crecendo absorbent que des de la planificació tècnica, la càmera en mà i els primeríssims plans (sense oblidar una nova magnífica banda sonora de Justin Hurwitz) ens atrapa i emociona simultaneament.
BEAUTIFUL BOY
I per tancar la jornada ens endinsem de nou en la Competició Oficial, amb la nova pel.lícula del director de la punyent “Alabama Monroe“, Felix Van Groeningen. A “Beautiful Boy” s’endinsa en el drama real que David i Nic Sheff, pare i fill, van plasmar en dos llibres, un homònim i l’altre titulat “Tweak“.
David Sheff (Steve Carell), separat i tornat a casar, és el pare de tres fills que viu una vida aparentment feliç a cavall entre la ciutat i una segona residència amb aires de paradís al bosc. Però la seva idíl·lica realitat s’esfondra el dia que descobreix que el seu fill Nic (Timothée Chalamet) ha caigut en l’addicció a tot tipus de drogues. Mentre en Nic es va enfonsant més i més en un pou de foscor, insatisfacció i pors que el porten per successives rehabilitacions i recaigudes, en David ha de mantenir com pot les ganes d’ajudar el seu fill amb la frustració de no saber com fer-ho.
Amb una seleccionada banda sonora de temes que inclouen des de Nirvana a John Lennon o Tom Waits, i un seguit d’escenes que exhibeixen cruament les successives recaigudes de Nic a les grapes de les drogues, Van Groeningen ens explica en el fons no tant el viatge del noi com el del seu pare. Un home que ha d’arribar a la conclusió de si potser els seus esforços són inútils i de si el seu fill mereix o no la seva lluita per salvar-lo.
I al final “Beautiful Boy” arriba a la seva conclusió, però pel camí ha caigut tantes vegades en la reiteració del mateix i en molts llocs comuns de les històries sobre drogoaddictes que perd força i eficàcia. Per Steve Carrell i Timothée Chalamet, els seus personatges suposen un nou pas endavant en les seves carreres que segurament els portarà a estar nominats a diversos premis. Per Van Groeningen, la simplesa i repetitivitat amb la que exposa aquesta història suposa un pas enrere respecte a la complexitat emocional que demostrà a “Alabama Monroe“.
Envía una resposta