El nostre primer dia en el Festival. Un clima assolellat i carrers atapeïts ens reben. I comencem amb “El Reino” de Rodrigo Sorogoyen, amb un parell de pel·lícules d’animació amb sort dispar i amb Danny DeVito, un petit gran actor que ha vingut a emportar-se el Premi Donostia.

"El Reino" de Rodrigo Sorogoyen

El reino

Manuel, un influent vicesecretari autonòmic que ho té tot a favor per fer el salt a la política nacional, observa com la seva perfecta vida s’enfonsa a partir d’unes filtracions que l’impliquen en una trama de corrupció al costat de Paco, un dels seus millors amics. Mentre els mitjans de comunicació comencen a fer-se ressò de les dimensions de l’escàndol, el partit fa pinya i únicament Paco surt indemne. Manuel és expulsat del regne, assenyalat per l’opinió pública i traït per aquells que, fins fa unes hores, eren els seus amics. Tot i que el partit pretén que ell carregui amb tota la responsabilitat, Manuel no es resigna a caure sol. Amb l’únic suport de la seva dona i de la seva filla, i atrapat en una espiral de supervivència,

El cineasta Rodrigo Sorogoyen ha tornat a la secció oficial amb “El Reino”. Amb “Que Dios nos perdone” (2016) ja va guanyar el Premi del Jurat al Millor Guió en aquest festival i el Goya al Millor Actor (Roberto Álamo). Ara s’atreveix amb la corrupció, un tema de vigent actualitat que sembla que ningú no volia tocar. Ja ho diu ell mateix que a Espanya “no hi ha un debat sa ni democràtic” sobre aquest tema que esquitxa la majoria de partits.

Escrita de nou al costat d’Isabel Peña, que ja va ser coguionista de “Stockholm” i “Que Dios nos perdone” i amb Antonio de la Torre al paper principal, Sorogoyen juga a recrear a la pantalla gran escenes molt similars a les que tots hem pogut veure als Telenotícies. I encara que està clar que s’inspira en polítics (i algun rostre televisiu molt evident) no dirigeix el tret a cap partit polític concret i hi ha personatges que un pot relacionar amb un o amb un altre.

La pel·lícula té un evident toc “cañi/castizo”. La música maquinera que un dia animava “la ruta del bakalao” guia ara els passos del personatge d’Antonio de la Torre intentant salvar la seva posició en el regne i per, segons el director, donar la sensació que els corruptes vivien una festa fins que se’ls va acabar…

La pel·lícula és un reflex, desgraciadament, de la societat que ens envolta i sobretot de les classes poderoses. És un gran film amb uns grans personatges i una bona desfilada d’interpretacions (Bárbara Lennie, Mónica López, José María Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Luis Zahera…), sobretot la d’Antonio de la Torre. Potser quan avança la trama, el guió perd una mica el nord amb el que fan els protagonistes però la lluita dialèctica final en un plató de televisió val molt la pena.

Danny DeVito

Un petit gran actor s’emporta el premi Donostia

Danny DeVito ha estat la gran estrella d’aquesta segona -primera per nosaltres- jornada del Zinemaldia. L’actor, director, guionista i productor nord-americà ha explicat en la roda de premsa anterior al lliurament del Premi Donostia com està d’emocionat de rebre aquest guardó: “fa diversos mesos algú em va trucar i immediatament vaig dir que sí”.

Pràcticament sense que li preguntessin DeVito ha repassat la seva trajectòria, davant i rere les càmeres. Han estat més de 40 anys, i de la manera com parla, se li nota com l’emociona la seva feina. “Els caps de setmana de la meva infància els vaig passar dins de sales de cinema, m’interessava com es podia aconseguir materialitzar una pel·lícula i veia els meus actors favorits. Pensava que seria meravellós ser com Jerry Lewis, els germans Marx o Humprhey Bogart, però mai vaig pensar que ho podria fer jo també”.

Ha parlat de com li agrada trencar la barrera entre ell i el públic, notar el seu feedback sobretot en el teatre i tenir afany per anar sempre més enllà de la interpretació. “Cal donar passos, ser valent, i a mi sempre em va interessar saber com es fan altres coses, com ajudar a plasmar la idea d’un director, com resoldre els problemes que es van donant,… és difícil triar una sola faceta d’aquest món del cinema, totes m’encanten, també ser aquí davant els periodistes”, ha comentat.

DeVito a més de venir a recollir el premi Donostia, també ve a presentar el seu treball a “Smallfoot”, una pel·lícula d’animació on hi posa la veu. Ja havia fet de doblador en pel·lícules d’animació, com “Lorax” o “Hèrcules”, però en aquesta s’ha doblat a ell mateix en cinc idiomes i ha confessat que la més complicada ha estat la versió russa.

L’actor nord-americà amb orígens italians ha recordat una cèlebre escena del lliurament dels Oscars, quan va tenir la seva única nominació fins al moment, com a productor de’“Erin Brockovich”, quan es va veure a la seva butaca menjant una pastanaga. La cerimònia és llarguíssima, no havia sopat i al sortir de casa va agafar el primer que va trobar: pastanaga i julivert. També un viatge a Espanya al costat del seu nebot i organitzat per la seva germana per acudir a una master class de guitarra espanyola a Santiago de Compostela, que en realitat ja havia tingut lloc l’any anterior.

Quasi al final, beure un glop de la seva copa d’aigua, li ha permès recordar-se, sense nomenar-lo i no bé, de Donald Trump: “El meu país ha donat l’esquena a tots els acords per salvar el medi ambient, no estem en una bona situació, esperem que amb les properes eleccions puguem canviar les coses”.

Dilili à Paris

Dilili à Paris

Les seccions paral.leles d’avui han estat protagonitzades pel cinema d’animació, però amb sensacions molt desiguals.

En primer lloc, el francès Michel Ocelot, guionista i director de “Kirikú y la bruja” o “Príncipes y princesas” presentava a la secció Velodromo la seva darrera obra, “Dilili à Paris”. En ella ens transporta a la Belle Époque de la capital francesa on la seva protagonista, la petita Dilili – una nena de la colònia francesa de Nova Caledonia -, viu apadrinada per una aristòcrata i cantant. Després de fer amistat amb un jove repartidor, els dos s’embarquen en l’aventura de resoldre el cas de la desaparició de diverses nenes que han estat segrestades per una organització secreta amb funestes intencions. Mentre van seguint les pistes per resoldre el misteri, la Dilili i el seu nou amic aniran coneixent alguns personatges il·lustres d’aquella època, com Tolouse Lautrec, Renoir, Camille Claudele o Monet.

Tot i l’estimable treball d’animació de Michel Ocelot recreant escenaris, i que ara porta l’element ètnic de treballs anteriors a un París on no acaba de sentir-se integrat, el film, en la seva historia vol vestir un discurs que remogui consciències al voltant del racisme o el masclisme d’una societat patriarcal. Però al conjunt el missatge bonista li queda tant impostat que arriba a generar situacions ensucradament absurdes. Grans temes i bones intencions vehiculades per vies massa infantilistes i edulcorades cançonetes.

Mirai

Mirai

Molt bones sensacions, en canvi, ens ha deixat l’altra cinta animada d’avui: “Mirai” del japonés Mamoru Hosoda (Wolf children, El niño y la bestia), que amb la seva anterior pel·lícula va aconseguir que per primer cop l’animació competís a la Secció Oficial de Donostia.

Ara, després de passar per Cannes, ens presenta el que diu que és el seu treball més personal. El seu protagonista és en Kun, un nen de 4 anys a qui la vida canviarà el dia que els seus pares tornen a casa amb la seva germana petita. El deixar de ser el centre d’atenció li provocarà un reguitzell de sentiments entre la gelosia i la inseguretat que haurà d’anar vencent amb l’ajuda de presencies que se li manifestaran al jardí de casa: des de la versió adolescent de la seva germana a l’encarnació humana del gos de la familia. A la vegada els pares, també hauran de canviar rutines, quan la mare decideix tornar a la feina i el pare s’ha de fer càrrec de la casa i els dos petits amb no gaire traça.

Mirai”, amb un dibuix que beu de l’estil clàssic de l’animació nipona, és una historia entranyable explicada amb tocs de fantàstic que torna la quotidianitat d’una família i els petits reptes de l’infantesa en una trama emotiva i emocionant.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies