Les distàncies
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

L’Àlex Comas viu a Berlín i fa 35 anys el diumenge, així que els seus amics de Barcelona –Olivia, Eloy, Guille i la nòvia del Guille- es presenten de sorpresa per passar el cap de setmana amb ella a la gèlida ciutat alemanya. Però aquesta innocent sorpresa no serà tant benvinguda per part de Comas com els seus amics pensaven…

En primer lloc, em pregunto què ha estat fent Elena Trapé des de l’any 2010 en què es va estrenar la seva òpera prima “Blog”. Hem hagut d’esperar 8 anys per veure el seu segon treball…! Encara que com se sol dir, l’espera ha valgut la pena –i sí que sabem que entremig ha fet un documental sobre Isabel Coixet, que a més a més és coproductora del film- no hauríem d’esperar tant per veure els treballs d’aquesta generació de talents com són la pròpia Trapé, Mar Coll o la darrera revelació Carla Simón… Una generació que arriba amb una forma molt diferent d’explicar.

Si a “Blog” s’apropava a la realitat d’unes adolescents, a “Les distàncies” Elena Trapé s’apropia a una generació de joves que arriba als 35 després d’una crisi econòmica que els ha arrencat moltes de les seves expectatives. Però aquest és només el transfons, un context, perquè la pel·lícula per sort és molt més que aquest argument fàcil. “Les distàncies” és un mur emocional constant entre uns personatges que van créixer junts, que pensaven que mantenien un vincle i que un inesperat cap de setmana els demostra que aquest vincle es va extingir potser sense adonar-se’n.

Les distàncies

Trapé construeix a la perfecció uns personatges plens de matisos, amb un domini del silenci i de la mirar que recorda al cinema de Cesc Gay. I cada personatge té la seva pròpia història, les seves expectatives frustrades, les seves mentides, la seva ficció, les seves batalles amb la resta de personatges. Un cap de setmana que comença en comú però que es multiplica en cadascun dels seus personatges, però amb un denominador: la tristesa. Una tristesa a l’argument i a la forma. Trapé opta per convertir a la tristesa en un personatge més, sobretot a partir de la llum i del to que impregnen la pel·lícula. Magistral.

Si bé cal dir que el quadre d’actors i actrius és excel·lent, destaca especialment –un cop més- Alejandra Jiménez. L’elecció és molt encertada. Jiménez és una actriu que destil·la veritat pels quatre costats, que interioritza les emocions dels seus personatges de forma magistral. Li auguro futures nominacions com a millor actriu tant als Gaudí com als Goya…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies