Amb ‘Killing (Zan)’, el japonès Shinya Tsukamoto ha presentat la última aspirant al Lleó d’Or d’aquesta edició, una pel.lícula de samuráis ambientada al segle XIX  que va rebre la major ovació escoltada als passis de premsa d’aquesta Mostra quan el seu nom va aparèixer als crèdits de l’inici del film. La italiana ‘Capri – Revolution’ sembla que només va agradar als crítics italians.

La última pel.lícula presentada en el concurs d’aquest Festival és Killing (Zan) del japonès Shinya Tsukamoto en la seva cinquena participació a Venècia, on es va emportar el premi Orizzonti el 2011 amb ‘Kotoko’.

A ‘Killing (Zan)’, el director de ‘Tetsuo’, narra una historia de samuráis al Japó del segle XIX, quan després de diverses dècades de pau, són cridats a anar a Kyoto per participar a una guerra civil. El protagonista és un jove samurái que mai ha hagut de lluitar a vida o mort i viu feliç ajudant els granjers d’un poblat, mentre per no perdre l’habilitat entrena amb pals amb un altre jove del poble. A més, existeix certa atracció entre la germana del seu company d’entrenaments i ell. Però aquest entorn bucòlic i lluminós, començarà a enfosquir-se amb l’arribada d’un samurái expert i veterà (el propi Tsukamoto) que vol reclutar els dos joves pel seu grup armat.

Killing

A partir d’aquest moment, aquest entorn ideal i lluminós s’anirà complicant, i la pel.lícula es converteix en el que un espera d’un film de Tsukamoto: muntatge accelerat, intensitat, síntesis narrativa (la pel.lícula només dura 80 minuts), imatges poderoses, una banda sonora hipnotitzadora i sagnants batalles d’espases, el resultat de les quals només s’endevinarà al final de la seqüència.

Killing’ és una pel.lícula sobre el difícil que és matar. Passar del joc i la simulació a la realitat. Sobre l’honor i la venjança. Sobre haver d’assumir que hi ha un moment a la vida en el que les decisions són de veritat, tenen conseqüencies i no hi ha marxa enrera. I tot plegat en una història de samuráis del segle XIX. Irresistible.

Però abans haviem pogut veure la ‘única’ pel.lícula italiana de la competició. Tenint en compte que tant ‘Suspiria’ de Luca Guadagnino, com ‘What You Gonna Do When The World’s On Fire?’ són projectes de financiació i/o projecció internacional, hem hagut d’esperar a l’antepenúltim dia del festival per poder veure la única pel.lícula 100% italiana de la competició, ‘Capri-Revolution’ de Mario Martone.

Capri-Revolution

En ella, ens trasllada al Capri de 1914, mesos abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial. En ella viu Lucia, una jove pastora, la vida de la qual donarà un gir quan es trobi amb una comuna d’artistes del nord d’Europa que han trobat en aquest lloc paradisiac el lloc idoni per viure les seves vides i practicar les seves arts, balls sense roba inclosos.

Martone proposa l’enfrontament del món tradicional representat per la jove i la seva familai amb dos futurs alternatius. Per una banda, el continuista, el racionalisme modernista representat per l’arribada de l’electricitat o la medicina moderna de la mà d’un jove metge i, per l’altra, la rupturista amb la vida en comuna, la seva sensibilitat artística i els seus ritus.

Capri-Revolution’ es centra en les tensions que sorgeixen entre aquesta tradició conservadora i especialment masclista que la familia intenta mantenir amb els desitjos d’emancipació de la protagonista que es nega a assumir el rol que li tocaria com a dona. Tot i estar rodada en gran part en escenaris naturals als que Martone treu partit i estar lliurement inspirada en fets reals, ‘Capri-Revolution’ resulta falsa, li falta profunditat i emoció, per culpa d’una posada en escena massa distant, el seu abús de llocs comuns i unes interpretacions insuficients.

La meva travessa

Anem a jugar al divertit joc de les travesses. Del que a un li agradaría que passés amb el palmarès. No del que es tem que passarà. I anem a jugar amb les mateixes normes del jurat. És a dir, no hi pot haver cap premi compartit i una pel.lícula port guanyar dos premis, sempre que un sigui d’interpretació i l’altre no sigui el Lleó d’Or.

Som-hi:

Lleó d’Or: THE SISTERS BROTHER de Jacques Audiard

Lleó de Plata Gran Premi del Jurat: LA FAVORITA de Yorgos Lanthimos

Lleó de Plata Millor Director: Alfonso Cuarón per ROMA

Copa Volpi al millor actor: Willem Dafoe per AT ETERNITY’S GATE

Copa Volpi a la millor actriz: Rachel Weisz, Emma Stone i Olivia Colman per LA FAVORITA

Premi al millor guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain per THE SISTERS BROTHERS (saltant-me les normes que jo m’he auto imposat)

Premi Especial del Jurat: SUNSET de László Nemes

Premi Marcello Mastroianni al millor nou intèrpret: Raffey Cassidy per VOX LUX

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies