Brady Corbet torna a liar-la amb ‘Vox Lux’ en companyia d’una supèrbia Natalie Portman. ‘At Eternity’ s Gate’, la crònica dels últims dies de Vincent Van Gogh signada per Julian Schnabel es queda curta i Florian Henckel Von Donnersmarck confirma amb’ Obra sin autor’ que allò de ‘La vida de los otros’ devia ser una inspiració passatgera.

A la Mostra de 2015, l’actor ficat a director Brady Corbet, va sorprendre tothom amb ‘La infancia de un líder‘, amb la qual es va emportar el guardó a la millor òpera prima de l’edició i el premi al millor director de la secció Orizzonti. Amb ‘Vox Lux‘, protagonitzada per Natalie Portman, Raffey Cassidy en un doble paper i Jude Law, fa el salt a la competició pel Lleó d’Or.

Vox Lux Natalie Portman

I si en aquella se centrava en l’inici del segle XX a Europa, a ‘Vox Lux‘ ens porta als Estats Units i a alguns dels esdeveniments i patrons culturals que defineixen el segle XXI, de la mà de Celeste, un divísima estrella del pop, que pren prestades cançons de SIA per a la pel·lícula.

Com ja passava en l’anterior pel·lícula de Corbet, ‘Vox Lux‘ és tremendament ambiciosa. En el fons i en la forma. Una metàfora de la violència, el culte al famoseig, l’atemptat contra les Torres Bessones, la superficialitat dels mitjans de comunicació en l’era del news cicle i la frivolització de tot allò pop, sintetitzat en dues intenses hores de biopic d’una estrella del pop tan falsa com possible. Narrat amb ràbia, amb un pols imparable, amb un superb treball de càmera i de muntatge que atrapa, agobia i no dóna respir a l’espectador i novament amb una utilització de la banda sonora original i sorprenent.

Vox Lux Natalie Portman Venecia

Encara que haguem d’esperar a la segona meitat de la pel·lícula per veure-la, quan apareix, Natalie Portman pren el control de la pel·lícula. La seva Celeste, diva i divina estrella del pop, és un remolí, egocèntrica, insuportable, víctima dels temps i sobretot, víctima d’ella mateixa. La seva interpretació, un cop més, excel·lent

Vox Lux’ és una pel·lícula de personalitat furiosa i implacable, plena d’idees de posada en escena sorprenents i fresques, que encara que de vegades no acabin de funcionar al 100% (com alguns moments massa explicatius d’aquesta veu en off de Willem Dafoe), resulta provocadora i estimulant en el millor sentit de la paraula.

I per si tenir a Willem Dafoe només com a veu en off sembla insuficient, també competeix pel Lleó d’Or amb una pel·lícula de la qual és l’absolut i magnífic protagonista. Es tracta de ‘At Eternity’s Gate‘, una mena d’esbós de les últimes setmanes de vida de Vincent Van Gogh, amb la qual el pintor i director de cinema nord-americà Julian Schnabel torna a la competició del Festival de Venècia, 18 anys després que triomfés amb ‘Antes que anochezca‘, per la qual es va emportar el Gran premi Especial del Jurat, la Copa Volpi per a Javier Bardem i el premi a la millor banda sonora per Carter Burwell.

At eternity's gate Willem Dafoe

Alhora crònica de l’estada de Vincent Van Gogh a la Provença i reflexió sobre la creació artística, ‘At Eternity’s Gate‘ es queda curta en els dos aspectes. Sobren llocs comuns. Malgrat el seu estil gens acadèmic i la seva narrativa poc convencional, sembla un producte calculat buscant la complicitat dels espectadors a força de recrear de forma impressionista fets, personatges i paisatges coneguts pels quadres de l’artista holandès o per una lectura ràpida de la seva biografia a la Wikipedia.

I una cosa semblant es podria dir sobre les seves reflexions sobre el procés artístic i la pulsió artística. De Van Gogh i, per extensió, del propi Schnabel. Donada la seva doble faceta de pintor i director de cinema, podria semblar la persona indicada per posar-los en imatges. Però el que ‘At Eternity’s Gate‘ ofereix resulta massa pla, trillat i generalista i poc s’endevina del que va acabar convertint a Vincent Van Gogh en un dels pintors més admirats de la història.

Willem Dafoe Venecia

Tot i la gran diferència d’edat, Willem Dafoe té en l’actualitat 26 anys més que el pintor holandès quan va morir, l’actor nord-americà es transforma en Van Gogh i aconsegueix una de les millors interpretacions de la seva carrera, ben secundat per Rupert Friend en el paper del seu germà Theo, Oscar Isaac, en el de Gauguin i Emmanuelle Seigner, Mads Mikkelsen, Niels Arestrup i Mathieu Amalric en personatges episòdics o poc més que cameos.

I també parla d’art, encara que de forma més asèptica i convencional ‘Never Look Way (Obra sin autor)‘, el retorn a Alemanya de Florian Henckel Von Donnersmarck després de la seva desastrosa incursió en el cinema de Hollywood amb ‘The Tourist‘, intentant recuperar l’èxit de la seva òpera prima, ‘La vida de los otros‘.

La pel·lícula proposa un recorregut de més de 30 anys i de més de tres hores de durada per la història d’Alemanya, des de l’arribada al poder dels nazis fins als anys 60, inclosos els anys de règim comunista a la RDA, a través de la vida d’un pintor, des que és un nen amb una sensibilitat desenvolupada per a l’art i una relació especial amb la seva tieta, els seus embolics amorosos i la seva lluita per dedicar-se a la pintura.

Never Look Away

Un projecte temàticament ambiciós, arrossegat per la seva narrativa convencional que prefereix quedar-se amb els aspectes de fulletó romàntic, en lloc del conflicte interior del seu protagonista, la seva tendència a sobrexplicar-ho tot, bé sigui mitjançant els diàlegs o la utilització de la banda sonora i en la que prima la successió incessant de fets i esdeveniments, de manera àgil i efectiva, però també molt superficial.

La pel·lícula és la candidata d’Alemanya per a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i no seria estrany que malgrat la seva llarga durada, es convertís en un èxit de taquilla, especialment en aquestes sessions vespertines a què acudeix un públic madur i majoritàriament femení.

La pel·lícula pitjor rebuda per la crítica i el públic del concurs venecià ha estat l’argentina ‘Acusada‘, segon film de Gonzalo Tobal, protagonitzat per Lali Espósito, Leonardo Sbaraglia i Daniel Fanego i l’aparició estel·lar de Gael García Bernal.

La pel·lícula arrenca amb una advertència que ni les situacions, ni els personatges mostrats són reals. Tampoc calia. No negarem que alguna cosa similar al que explica ‘Acusada‘ pot arribar a ocórrer. Però està bastant clar, que tal com ho explica, seria difícil que algú cregués que el que narraa ‘Acusada’ va succeir en la realitat.

Acusada Gonzalo Tobal

La pel·lícula arrenca quan Dolores, una jove estudiant de classe benestant, s’enfronta al judici per haver assassinat la seva millor amiga en una festa en què hi va haver alcohol, drogues i cap mòbil per ordres estrictes dels seus organitzadors.

Acusada‘ planteja la sobada dicotomia entre veritat i justícia, la prioritat de les estratègies per guanyar el judici davant l’esclariment de la veritat, els judicis paral·lels, el paper dels mitjans de comunicació i la necessitat de guanyar no només el judici, sinó també a l’opinió pública. Tot això rodat amb mitjans i bon pols, però de forma massa forçada i falsa, per culpa d’un guió en el qual preval la facilitat / possibilitat de plantejar ‘els temes’ de la pel·lícula, enfront de la versemblança.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies