Jacques Audiard presenta la seva candidatura al Lleó d’Or i a tots els premis de la temporada amb el seu western ‘The Sisters Brothers’. L’hongarès László Nemes desperta passions a favor i en contra amb ‘Sunset’. I fora de concurs S. Craig Zahler en companyia de Mel Gibson i Vince Vaughn arrasa amb tot.
Aquest cop el francès Jacques Audiard i companyia li van donar carbasses al totpoderós Festival de Cannes. Poc importa que el director de ‘Un profeta‘ i ‘De óxido y hueso‘ fos un habitual del festival de la Costa Blava o que amb la seva anterior pel·lícula, ‘Dheepan‘ s’emportés la Palma d’Or de 2015. Aquest cop, amb ‘The Sisters Brothers‘ l’objectiu són els Oscar i per això, són molt millors les dates de Venècia. I no seria d’estranyar que els acadèmics de Hollywood, el primer trimestre del 2019 recordessin diverses vegades aquest excel·lent western.
Basada en la novel·la de Patrick DeWitt, magníficament adaptada pel propi Audiard i el seu guionista habitual Thomas Bidegain, explica el viatge d’Oregon a California en plena febre de l’or dels germans Sisters, uns pistolers a sou sense escrúpols, a la recerca d’un químic i cercador d’or espavilat amb l’ajuda d’un caçador de recompenses.
Meitat western, meitat pel·lícula d’aventures, ‘The Sisters Brothers‘ és un sensible i intel·ligent reflex de la companyonia i de la germanor (amb o sense llaços de sang) entre homes. Una pel·lícula sobre la companyonia que es recolza en l’oposició de dos elements contraposats. Eli (John C. Reilly), el germà gran que es planteja canviar de vida i posar seny, enfront de Charlie (Joaquin Phoenix), el germà menor més impulsiu i ambiciós, el caçador de recompenses (Jake Gyllenhaal) enfront del químic ( Riz Ahmed), els dos germans davant dels dos estranys, l’ambició capitalista enfront de la utopia socialista.
La successió d’esdeveniments i peripècies no cessa i el bon pols narratiu d’Audiard fa que la pel·lícula flueixi de manera àgil, però a mesura que avança va revelant la personalitat dels seus personatges protagonistes (els quatre escrits i interpretats de forma superba), la seva evolució i les relacions entre ells de forma sensible i commovedora. Magníficament rodada, ‘The Sisters Brothers‘ conté algunes imatges inoblidables i té formes de cinema de 2018, però també uneix molts elements del millor cinema clàssic de Hollywood.
Després de sorprendre al Cannes de 2015 amb la seva òpera prima, ‘El Hijo de Saúl‘, Gran Premi del Jurat inclòs, i després d’una llarga carrera de reconeixements que va rematar amb l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, el director hongarès László Nemes debuta a la Mostra de Venècia amb ‘Sunset‘.
En ella ens porta al Budapest de 1913, convertida en una de les capitals de l’Imperi Austro-hongarès, en la qual es creuaven ciutadans dels més variats orígens i idiomes.
La seva protagonista és Írisz Leiter, una jove de bona família caiguda en desgràcia, acabada d’arribar a la ciutat a la recerca d’un treball com a barretera a la botiga que antigament va pertànyer als seus pares i que encara conserva el seu nom. A partir d’aquí, la jove que buscava construir-se un futur, es veurà assaltada per una recerca del seu germà i del seu passat.
Tal com va fer a ‘El hijo de Saul‘, Nemes aconsegueix la immersió de l’espectador en la pel·lícula, mitjançant la utilització rigorosa del punt de vista de la seva protagonista, enganxant la seva càmera al seu rostre o al seu clatell, mostrant el que ella veu o el seu entorn més proper i perseguint-la en el seu deambular per la ciutat amb una càmera en continu moviment mitjançant un superb treball de planificació i disseny de so.
L’efecte aconseguit però, no és el mateix. A ‘El hijo de Saul‘ comptava amb la carta del coneixement previ de l’espectador del context dels camps de concentració nazis, el que permetia la construcció del que passava fora de camp mitjançant el so i les referències prèvies. A ‘Sunset‘, a falta de referències prèvies i plans de context, el so i el fora de camp aconsegueixen transmetre la desorientació i la determinació de la seva protagonista, al cap i a la fi com l’espectador, és una nouvinguda al Budapest de 1913 . Nemes evita al màxim la contextualització de les seqüències i les explicacions, buscant que hi hagi moments en què l’espectador no sigui capaç de desxifrar tot el que està passant, tal com li passa a la protagonista, en una absorbent espiral kafkiana voluntàriament repetitiva i allargada en un món decadent a punt de desaparèixer com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial.
El documentalista italià Roberto Minervini (‘Low Tide’, ‘The Other Side’, ‘Stop the Pounding Heart’), tot un especialista en mostrar les vides i misèries dels més desfavorits als Estats Units, ha presentat ‘What You Gonna Do When The World Is On Fire‘, l’únic documental aspirant al Lleó d’Or d’aquesta Mostra. En ell, fa un retrat en blanc i negre de la comunitat afroamericana del sud de Louisiana, uns anys després de la tragèdia de l’huracà Katrina, en una mena de seqüela en clau documental de la sèrie de televisió de David Simon, ‘Treme‘.
Minervini conforma aquesta crònica de ràbia i por en 4 línies. D’una banda, les accions de protesta del New Black Panther Party for Self Defense (Nou partit dels Panteres Negres per la Autodefensa) provocades pels assassinats de joves afroamericans a mans de la policia. De l’altra, la lluita d’una cantant de 50 anys propietària d’un bar per mantenir-lo davant de la gentrificació i per evitar que la seva mare sigui desnonada i la d’una altra mare per mantenir als seus fills adolescents allunyats de les males influències. I finalment la d’un indian chief del Mardi Gras refugiat en la seva tradició.
Minervini ofereix un retrat desesperançat dels més desfavorits per la desigualtat social als USA, víctimes del racisme i del capitalisme, tot i que en alguns moments el relat sembli massa construït i els testimonis massa actuats.
Fora de la competició, s’ha presentat ‘Dragged Across Concrete‘, el nou treball del nord-americà S. Craig Zahler, que com ja va fer a ‘Bone Tomahawk‘ i a ‘Brawl in Cell Block 99‘ continua aportant aire fresc i la seva personalitat a cada gènere cinematogràfic que toca.
En ella explica la peripècia de dos policies suspesos de sou i feina quan un vídeo d’una de les seves detencions és filtrat als mitjans. En la seva recerca d’una font alternativa d’ingressos acabaran enredats en una fosca trama criminal.
Craig Zahler torna a comptar, com a ‘Brawl in Cell Block 99‘, amb Vince Vaughn per un dels seus protagonistes i amb Jennifer Carpenter, Don Johnson i Udo Kier en sengles breus, però sucosos rols, als quals s’uneix Mel Gibson, en el paper del policia veterà company de Vaughn.
Menys violenta que les seves pel·lícules anteriors, és inevitable que a un li vingui a la memòria el cinema de Quentin Tarantino mentre veu ‘Dragged Across Concrete‘. Tant pels seus brillants diàlegs, com per la forma d’utilitzar les cançons de la banda sonora o per les situacions per les quals passen els seus personatges. Per moments sembla una versió més pausada i realista del cinema del director de ‘Pulp Fiction‘. Però l’espectador no s’ha de confiar, la sorpresa i l’impacte sempre estan a l’aguait, encara que donats els personatges i les circumstàncies, el que passa no deixa de tenir part de lògica.
‘Dragged Across Concrete’ sembla una pel·lícula treta d’una altra època. En temps de correcció política com els actuals, S. Craig Zahler s’atreveix a idear una pel·lícula protagonitzada per dos policies convertits en víctimes per la seva pròpia brutalitat i que fan i accepten comentaris racistes i masclistes amb total naturalitat.
S. Craig Zahler s’agrada. I sap que el que els agrada als seus seguidors. I per això no dubta a recrear-se fins a convertir a l’autoconsciència en part del seu estil.
Envía una resposta