La pel·lícula que més divisió d’opinions ha generat a la Mostra és el personalíssim remake de ‘Suspiria’ de Dario Argento que ha presentat Luca Guadagnino. I mentre els Coen s’ho passen bomba amb pel.lícula-antologia del western ‘The Ballad of Buster Scruggs’, podem entendre per què ‘Peterloo’ no va estar a Cannes. I Bradley Cooper i Lady Gaga són les estrelles de ‘Ha nacido una estrella’.
En aquests temps de remakes, reboots i seqüeles, s’agraeix l’acostament de l’italià Luca Guadagnino a un títol tan reverenciat com ‘Suspiria‘ de Dario Argento. El director de ‘Call me by your name‘, partint d’un guió de David Kajganich, pren els personatges i només alguns dels elements de la pel·lícula d’Argento, els afegeix context, els desenvolupa i aconsegueix fer una versió pròpia i personal de ‘Suspiria‘. Tan pròpia i tan personal que està per veure de quina manera la rebran els fans de la pel·lícula original. Més que com un remake pròpiament dit, aquesta ‘Suspiria‘ funciona com un complement del títol emblemàtic del giallo.
L’arrencada no difereix en excés. Comença amb l’arribada d’una jove mennonita americana (Dakota Johnson) al Berlín dels anys 70 per fer la prova d’accés a una prestigiosa companyia de ball. En l’època dels atemptats de la Baader Meinhof i quan faltaven més de 10 anys per enderrocar el Mur. Des del primer moment impressiona la seva coreògrafa (Tilda Swinton) i a mesura que ascendeix en l’escalafó de la companyia s’anirà trobant amb elements cada vegada més misteriosos i foscos.
Aquesta versió de ‘Suspiria’ dura quasi una hora més que la del 77. Guadagnino es pren el temps necessari per afegir un context a la història, la posa en relació amb el seu entorn i la seva època, i sobretot desenvolupa el personatge del Dr. Klemperer, interpretat per un suposat Lutz Ebersdorf d’indubtable semblança a Tilda Swinton sota una bona capa de maquillatge, i afegint una subtrama que complementa el misteri que ocorre dins de l’acadèmia. Un edifici que de la mà de Guadagnino perd la seva naturalesa de ‘casa encantada’ per a convertir-se en un contundent edifici gris al costat del Mur.
Aquesta ‘Suspiria’ gira al voltant del poder de la sororitat i la força de la maternitat. Les dones i les relacions entre elles són el seu nucli dramàtic. Dones que s’ajuden, lluiten pel poder i utilitzen tot el seu potencial per aconseguir els seus objectius. I el potencial de la protagonista és el ball. Un ball que de la mà de Gaudagnino es converteix en un ritual de bruixeria, en una via d’accés a una nova diabòlica trinitat, visualitzada de forma superba mitjançant el muntatge en paral·lel.
La nova ‘Suspiria‘ perd gran part dels elements característics del cinema de terror de la versió del 77, però es converteix en un original i personal thriller psicològic cridat a provocar les reaccions més enfrontades entre els espectadors des de ‘Madre!‘ De Darren Aronofsky .
I és precisament l’excessiu respecte als originals que remakeja el principal problema de l’altre remake presentat, aquest fora de concurs, a la Mostra. El pitjor que es pot dir de la ‘Ha nacido una estrella‘ de Bradley Cooper, director i protagonista, i Lady Gaga, és que explica pràcticament la mateixa història que les versions anteriors. La de Janet Gaynor i Frederic March a les ordres de William A. Wellman, la de George Cukor amb Judy Garland i James Mason (també coneguda com ‘la bona’) o la de Barbra Streissand i Kris Kristofferson.
En la seva òpera prima com a director, Bradley Cooper, perfecte en el seu paper d’estrella de la cançó en decadència, opta per un acostament íntim a la història. Per centrar-se en la relació romàntica entre l’estrella en decadència i la jove promesa amb talent. Evitant gairebé sempre caure en el cursi. L’anomenarem musical, sembla que al seu pesar. Perquè sembla el menys musical dels musicals. Amb prou feines hi ha números musicals pròpiament dits. Les actuacions en els concerts estan rodades entre bambolines, com a rerefons de l’eix de la narració. A ‘Ha nacido una estrella‘ sonen moltes cançons. No podia ser d’una altra manera. Però excepte en comptades ocasions, Cooper opta per integrar-les com un element més en la pel·lícula.
‘Ha nacido una estrella’ és un bon debut en la direcció per Bradley Cooper i una bona presentació de Lady Gaga com a actriu protagonista en el cinema (a la televisió ha arribat a guanyar un Globus d’Or per la seva interpretació a ‘American Horror Story‘), però no aporta suficients novetats com per sorprendre o emocionar els espectadors que coneguin qualsevol de les 3 versions anteriors.
Nascuda per ser una minisèrie de Netflix, ‘The Ballad of Buster Scruggs‘, el més nou dels germans Coen, s’ha acabat convertint en un llargmetratge de 132 minuts composat per 6 episodis aspirant al Lleó d’Or, l’únic nexe argumental del qual és estar ambientats en el salvatge oest americà.
Després d’uns plànols del suposat llibre en què estaria basada la pel·lícula, els Coen traslladen l’espectador a Monument Valley. No hi ha lloc més apropiat en el qual començar un western. I a partir d’aquí començarà un repàs a l’imaginari del gènere de la frontera americana: pistolers, poblats enmig del no-res, malfactors, salons, jocs de cartes, paisatges desèrtics, bancs atracats, arbres en els quals penjar als que s’ho mereixin (o no), espectacles ambulants, cercadors d’or, canons de naturalesa exuberant, àmplies praderies per les que discorren caravanes (a Oregon preferentment), diligències i per descomptat, indis salvatges que es dediquen a arrencar cabelleres als blancs, en la seva versió més clàssica, bàsica i políticament incorrecta.
A ‘The Ballad of Buster Scruggs’ els Coen confirmen que en el western hi encaixa qualsevol altre gènere cinematogràfic. I que en tots ells compleixen amb escreix, ajudats per un repartiment impecable i l’excel·lent fotografia de Bruno Delbonnel i la banda sonora de Carter Burwell. El que comença com un hilarant i caricaturesc slapstick musical passa a la comèdia absurda i d’aquí al drama íntim, al romàntic i fins al fantàstic.
Com és habitual en aquest tipus de pel·lícules-antologia per episodis el resultat és irregular, alguns s’allarguen massa, en altres es troba a faltar que no es prenguin més temps per desenvolupar més la història, però els Coen aconsegueixen una revisió original i fresca dels elements més clàssics del western.
Tot i tractar-se d’un dels directors habituals del Festival de Cannes, en aquesta ocasió Mike Leigh ha presentat el seu ‘Peterloo‘ a la Mostra (és un dels títols que es rumoreja que el festival francès va rebutjar aquest any), 14 anys després d’haver-se portat el Lleó d’Or amb ‘El secreto de Vera Drake‘ i la Copa Volpi a la millor actriu per la seva protagonista, Imelda Staunton.
‘Peterloo‘ és sense cap dubte la pel·lícula més política de la filmografia de Mike Leigh. Una pel·lícula el nucli de la qual és l’enfrontament entre les classes benestants i la nova classe treballadora sorgida de la revolució industrial, però a la qual encara no havien arribat els efectes de la revolució francesa.
Acostumats als seus precisos retrats personals dels protagonistes de les seves pel·lícules, ‘Peterloo‘ sorprèn amb la seva crònica històrica dels fets que van desembocar en la massacre de Peterloo, en la qual les tropes militars van dispersar amb violència una concentració pacífica de més de 60.000 persones en la qual sol·licitaven la reforma del sistema d’elecció de la representació parlamentària el 1819 a la ciutat de Manchester. El resultat van ser 15 morts i centenars de ferits.
La pel·lícula arrenca amb el final de la batalla de Waterloo en la qual les tropes aliades encapçalades pels britànics van derrotar definitivament a Napoleó. D’una banda, veiem Joseph, un corneta que és obligat a fer una llarga volta a Manchester encara traumatitzat per la batalla i completament oblidat per les autoritats, mentre els governants cobreixen de premis i reconeixements a Wellington i els seus generals. A més neguen el dret al vot a la nova classe treballadora sorgida de la revolució industrial o imposen restriccions a la importació de gra per protegir els terratinents locals.
Malgrat aquest fons revolucionari, ‘Peterloo‘ és una pel·lícula clàssica en les seves formes. Fins i tot massa. Crida l’atenció que un director que sempre ha primat el naturalisme, opti aquesta vegada per un estil tan acadèmic i encotillat. Per un ritme en els diàlegs en els quals els personatges educadament deixen que cadascú acabi les seves frases.
‘Peterloo‘ és una pel·lícula amb un plantejament prometedor i ambiciós (la revolució industrial, la francesa, la victòria de Waterloo i la massacre de Peterloo unides a través d’una casaca vermella), plena de bones idees i ideals que segueixen d’actualitat, però Mike Leigh no aconsegueix que la fusió entre el pla històric i el personal sumi més que la suma de les seves parts.
Envía una resposta