Ha començat amb bon peu la competició del Festival de Venècia. L’esperadíssima ROMA del mexicà Alfonso Cuarón i el viatge a l’Anglaterra del segle XVIII del grec Yorgos Lanthimos han complert amb escreix les expectatives. També s’han pogut veure ‘The Mountain’ del nord-americà Rick Alverson i ‘Non-Fiction’ del francès Olivier Assayas.
Cinc anys després d’haver inaugurat fora de concurs el Festival de Venècia amb ‘Gravity‘, el mexicà Alfonso Cuarón torna a la competició de la Mostra i torna al seu país (des de ‘Y tu mamá también‘ el 2001 no havia rodat a Mèxic) amb ‘ROMA‘, la pel·lícula que Cannes va voler i no va poder tenir en tractar-se d’una producció de Netflix.
A ‘ROMA‘, Cuarón ens trasllada al Mèxic de 1970, a un any turbulent en la vida d’una família de classe mitjana acomodada, la seva, a la seva llar, convertida en un altre personatge més, amb el seu pati, els seus salons, les seves habitacions i la seva terrassa i a un món de dones i nens. ‘ROMA‘ geogràficament és el barri en el qual es va criar Cuarón i és també cinematogràficament la seva infància.
Però el personatge central de ‘ROMA’ no és el nen que en un futur es convertiria en el director de ‘Hijos de los hombres‘. Afortunadament. Encara que Cuarón ens doni pistes per poder identificar-lo (tindria tot el sentit que fos aquest fill que parla del seu futur en passat). El nucli narratiu és Cleo (Yalitza Aparicio), la jove d’origen mixteco que té cura de la casa i dels seus habitants.
Rodada en blanc i negre amb preses llargues i plànols generals i mitjans, evitant gairebé sempre els primers plans o els plànols de detall, la mirada de Cuarón és evocadora, sensible, personal i serena. No hi ha ràbia, ni urgències, ni venjances. A ‘ROMA‘ es mostren el diferències socials, les diferències de raça, la matança del Dijous del Corpus a la qual 120 manifestants van ser assassinats per forces paramilitars, però Cuarón prefereix centrar-se en la crònica sentimental del que passava en la seva família, partint de la seva memòria personal. Per aquest motiu, en alguns moments la pel·lícula es mostra toveta, suau. A l’espectador li pot entrar el dubte, o el convenciment, que Cleo no recordaria així alguns dels fets. Però seria injust exigir a la pel·lícula aquesta objectivitat que no busca. Perquè ‘ROMA‘ no pretén ser més que un retrat íntim i subjectiu i un homenatge sentit i personal a les dones que el van cuidar en la seva infància. I ho és i, a més, magnífic.
I si ‘ROMA’ és la tornada de Cuarón als seus orígens, ‘La favorita‘ del grec Yorgos Lanthimos sembla una mena de fugida del que fins ara ens havia ofert el director de ‘Canino’, ‘Alps’, ‘Langosta’ i‘El sacrificio de un ciervo sagrado’. A ‘La favorita‘ se’n va a l’Anglaterra de principis del segle XVIII, a la cort de la reina Ana Estuardo i ambienta en ella una comèdia satírica sobre la pugna entre dues dones per ser la preferida de la sobirana. I per primera vegada en la seva carrera no signa ell el guió. Però tampoc es troba a faltar. El llibret que signen Deborah Davis i Tony McNamara és magnífic i aconsegueix un assemblatge brillant entre les intrigues personals i les seves conseqüències en la política interna i d’exteriors de tot el país i viceversa.
‘La favorita’ és cinema d’època ambientat a Anglaterra, però que ningú esperi tè, tasses i modals irreprotxables. A ‘La favorita‘ hi ha fang que fa pudor, carreres d’ànecs, perrucots absurds i intrigues per fer-se amb la influència política i un lloc al llit de la reina. Ens situa en la cort de la reina Anna (Olivia Colman) que és la que ocupa el tron, però és la seva favorita, Lady Sarah (Rachel Weisz), qui governa en realitat. Quan arriba Abigail Hill (Emma Stone), la jove prima de Lady Sarah, membre d’una branca de la família caiguda en desgràcia, però disposada a recuperar el seu estatus a força d’intel·ligència, enginy, encant i el que faci falta, el duel està servit.
Amb una posada en escena dinàmica, unes interpretacions superbes en el nivell ajustat d’histrionisme i recolzada en el barroquisme de la fotografia, el vestuari i el disseny de producció ‘La favorita‘ es converteix en un festí visual únic i apassionant.
I del barroquisme de ‘La Favorita‘ passem a la sobrietat i estilització de ‘The Mountain‘ del nord-americà Rick Alverson, debutant en la competició de Venècia i premiat a Locarno pel seu anterior treball ‘Entertainment‘.
Ambientada en els Estats Units dels anys 50, explica la trobada entre un jove introvertit (Tye Sheridan) i un metge especialitzat en lobotomies (Jeff Goldblum) i el seu periple d’hospital psiquiàtric en hospital psiquiàtric en una road-movie tranquil·la i lànguida, com el seu protagonista, fins a la trobada amb una jove (Hannah Gross) amb la qual el jove desenvoluparà una relació especial i el seu pare (Denis Lavant), líder d’un moviment New Age de la Costa Oest.
Visualment sòbria, amb una fotografia en què predominen els colors apagats i imatges que recorden als tableaux vivants de les pel·lícules de Roy Andersson, la narració a ‘The Mountain‘ avança de forma pausada i enigmàtica i aconsegueix una atmosfera envolvent i magnètica. Un to que es trenca en el tram final, com era d’esperar, amb la irrupció de Denis Lavant, en un paper histriònic i revelador.
Tot i estar ambientada en els Estats Units post Segona Guerra Mundial, l’època en què Amèrica era ‘great’ segons Donald Trump i els seus votants, el rerefons de ‘The Mountain‘ està de plena actualitat: la forma en la qual els poders establerts busquen neutralitzar la dissidència, la rebel·lia i el pensament crític, a força d’imposar les seves idees.
Després d’haver-se endut el premi al millor guió en l’edició de 2012 per ‘Después de mayo‘ i després d’haver guanyat el de millor director el 2016 a Cannes per ‘Personal Shopper‘, el gal Olivier Assayas torna a competir pel Lleó d’Or amb ‘Non-Fiction‘, una comèdia ambientada en el món intel·lectual de París i el seu xoc amb la tecnologia digital i les xarxes socials, protagonitzada per Guillaume Canet, Juliette Binoche i Vincent Macaigne.
A ‘Non-Fiction’ parlen molt. Sense parar. I els que parlen són escriptors, editors, especialistes en digitalització, relacions públiques, una actriu. Professionals d’èxit del camp de la cultura de mitjana edat. I parlen dels seus llibres, de les seves vides, de sèries, de pel·lícules. I de l’impacte que té en ells Twitter, els ebooks, els audiollibres, els smartphones, els emails o els algoritmes de recomanació digitals. De la relació entre la realitat i la ficció, el privat i el públic, i la forma en què sovint s’acaben confonent. Amb espurna i gràcia, encara que també de vegades de forma desconcertantment desactualitzada. Amb visions i discussions que a hores d’ara semblen ja superades, almenys quan es tracta de professionals del camp. Dóna la impressió que aquest guió hagués estat massa temps esperant a ser portat a la pantalla i a Assayas no se li va acudir actualitzar alguns dels seus diàlegs. O potser és qüestió de l’excepció cultural francesa. Qui sap.
Assayas estructura ‘Non-Fiction‘ com una successió de trobades entre els seus personatges. Els seus personatges es troben, s’asseuen al voltant d’una taula i conversen. Gairebé sempre. L’alternativa a la taula és el llit. Però després, segueixen parlant. Trobades en les que sobretot parlen de les angoixes dels intel·lectuals gals en aquesta època en la que s’imposa el digital i l’efímer i en les quals Assayas aprofita l’oportunitat per introduir algunes referències culturals (Bergman, Haneke, Catherine Deneuve, Juliette Binoche, Fast & Furious, Star Wars …) convertits més en carn d’acudits simples i efectius que en la base dels seus pensaments.
Envía una resposta