“El hombre de tiza” de C.J. Tudor

"El hombre de tiza" de C.J. Tudor

2018-08-27

6Valoració

L’òpera prima de CJ Tudor arribava a les llibreries amb una gran promoció i apadrinada, ni més ni menys que per un dels mestres, Stephen King. La primera novel·la d’aquesta escriptora anglesa “El hombre de tiza” (En català “L’home de guix” de Rosa dels vents) és un thriller que viatja entre present i passant, recordant-nos que tothom té secrets i que ningú és tan innocent com sembla, ni els nens.

Mirant enrere, tot va començar el dia del terrible accident durant la fira, quan l’Eddie, de dotze anys, va conèixer a l’Home de Guix. Va ser l’Home de Guix qui li va donar la idea dels dibuixos: una manera de deixar missatges secrets entre el grup d’amics. Va ser divertit fins que els dibuixos van conduir fins un cos sense vida.

Va passar fa trenta anys i l’Ed pensava que tot havia quedat oblidat. No obstant això, rep una carta que conté només dues coses: un guix i el dibuix d’un ninot. La història es repeteix i l’Ed s’adona que el joc en realitat mai va acabar …

Serà un Eddie, ja adult, un home de mitjana edat amb una vida trista qui ens anirà desgranant el seu passat. Que el llibre de Tudor vingui apadrinat per un bon comentari de Stephen King és una cosa bastant lògica encara que ell és més un mestre del terror. El grup d’amics d’infantesa ens remet, sense remei, a algunes de les seves obres com “Stand by me” (la pel·lícula estava basada en el seu llibre “El cuerpo”) o “It” amb aquest aire de misteri inquietant que envolta el grup i els misteriosos dibuixos de guix.

Encara que l’estrena de Tudor aconsegueixi atrapar des del primer moment el lector habitual de thriller pot trobar a faltar una mica més de ritme, més crims, més acció… Hi ha moments en que sembla que la narració s’atura, per després, de manera potser massa precipitada, optar per una resolució un pèl estranya i amb algun gir trampós.

Amb tot és una bona estrena. Les trames de grups de nens en els 80 no ha deixat d’estar mai de moda i “El hombre de tiza” saps viatjar entre la nostàlgia d’“Els goonies” i la inquietud d’”It”. L’únic “però” és que per als amants del thriller més intens acaba sent bastant més lleuger el que passa realment del que et prometen.