Ni en ple estiu ens donen una treba amb l’estrena de noves sèries i Netflix menys que cap. La plataforma acaba d’estrenar “(Des)Encanto”, la nova sèrie d’animació de 10 capítols sorgida de l’imaginari de Matt Groening, el creador de Els Simpson i Futurama. El seu inconfusible estil gràfic habitual es posa ara al servei d’un conte medieval protagonitzat per una princesa que no té res d’aquelles de les històries que començaven amb el “Vet aquí que una vegada…”.

De què va?

El regne de Utopia, enclavat en un penyassegat, és gobernat pel poc preparat rei Zog (John DiMaggio) i una extranya dona/amfibi de la civilització veïna amb qui es va casar en segones nupcies per raons diplomàtiques. La familia la completen el fill bobalicó de la parella reial i la princesa Tiabeanie “Bean” (Abbi Jacobson), fruit del primer matrimoni del rei. La Bean dista molt de ser la típica princesa de conte. Juga a póker, beu molt més del compte, és una malparlada i odia totes les tradicions de la seva posició.

Tot plegat no será una excepció ni el dia del seu esperat casament amb el Príncep Guysbert. Mentre tota la familia espera a palau, Bean es troba inmersa en la seva enèsima borratxera a la taverna del poble. Així comença un seguit d’aventures de la princesa rebel a la que aviat s’uniran dos companys inseparables, un Elf (Jeny Batten) que havia abandonat el seu poble amb ganes de veure món, i un dimoni que tramava malèfics plans per portar la maldat a Utopia.

Desencanto Netflix

Qui hi ha al darrera?

(Des) encanto” és la primera nova creació de Matt Groening en quasi dues dècades (Futurama es va estrenar el 1999 y Els Simpson es remonten ja a 1989). I com en aquelles, torna a contar amb col.laboradors de les dues obres anteriors, com el guionista i productor Josh Weinstein o els directors Wesley Archer o Frank Marino. La llarga lista de coguionistes inclou a Jamie AngellJeff Rowe i Shion Takeuchi.

Els encarregats de posar les veus als protagonistes no són massa coneguts, tot i que ja tenen experiència en això de doblar personatges animats, com Abbi Jacobson (Bean), Nat Faxon (Elfo), Eric André (Luci) o John DiMaggio (Rei Zog).

Les princeses ja no esperen el príncep blau

(Des) encanto” no acaba de resultar tot el trencadora que hauria resultat uns anys enrera, perquè de fet ja fa temps que sabem que les princeses poden ser grolleres, atrevides, poc amants dels vestits i els corsés, i reacies a esperar que vingui un príncep en cavall blanc a salvar-les.

La imatge de la jove de sang real, innocent, dolça i submisa que ens venien als contes de fades i les pel.lícules de Disney l’han tirat per terra diverses ficcions, amb casos que van de la saga de “Shrek” a la televisiva “Galavant“. L’alcohòlica i malparlada Tiabeanie és doncs una més en una llista de protagonistes femenines que sèrie a sèrie i pel.lícula a pel.lícula van intentant trencar la norma, però que a la vegada s’instaura en un munt de nous tòpics sobre la nova figura de la dona rebel. I fet i fet, repeteix la tendència en les obres de Matt Groening de fer recaure en els personatges femenins la complexitat i els comportaments d’interès i deixar els masculins com el retrat de la simplesa i predictibilitat (allà la Marge i la Lisa, aquí la Bean; allà Homer i Bart, aquí el rei Zog i el seu fill).

Desencanto Netflix

La recomanem?

Doncs vistos els 10 capítols que conformen la primera temporada, si m’ho permeteu em quedaré en l’equidistancia de ni un contundent No ni un Sí gaire entusiasta. “(Des) encanto” és una sèrie a la que crec que se li pot donar una oportunitat si sou fans de l’animació per adults i que certament té coses positives. El problema és que el pitjor es concentra a l’inici, en els primers capítols, així que donar-li una oportunitat vol dir veure-la pràcticament sencera (10 capítols de 30 minuts).

No és ni molt menys la millor creació de Matt Groening. De fet queda per darrera dels Simpson i Futurama en tots els aspectes. A diferencia d’aquelles altres sèries en les que va crear un univers sencer ple de personatges, discursos i sàtira social, aquí el nombre de caràcters és força limitat i la ubicació en un món medieval ens porta a molts llocs comuns ja vistos. El sentit de l’humor que s’hi desplega és bastant intermitent i personalment li he trobat a faltar molta més mordacitat i originalitat. Com deia, el personatge de la princesa rebel ja no és nou i els altres personatges que rodegen la Bean encara no són prous ni tenen prou personalitat com per sustentar la sèrie o ni tant sols aportar arcs argumentals interessants.

Dit això, “(Des) encanto” va agafant el ritme a mida que avança i un cop feta la presentació als capítols inicials els guions s’atreveixen tímidament a explorar histories i temes amb més dinamisme. Els acudits no us faran partir de riure però hi ha bones ocurrencies que tiren amb bala contra la religió, els rols de gènere o les diferencies de classe social i, com és habitual en les sèries de Groening, moltes vegades cal buscar també la ironia en els propis dibuixos i els detalls dels escenaris.

Dels personatges pocs m’han atrapat, amb l’excepció del sarcàstic dimoni i la princesa protagonista a la que, tot i mancar-li una definició més rica i original, se li acaba agafant estima.

En resum doncs, potser el millor que es pot dir de “(Des) encanto” és que Groening intenta aportar una mica d’aire fresc sobretot amb uns Simpson que fa temps que donen signes d’esgotament (arribem ja a les 30 temporades de la familia groga de Springfield). I que vist que els seus creadors li han anat agafat el pols als últims capítols, podem esperar que a la segona temporada que arribarà al 2019 la sèrie vagi creixent en aquesta mordacitat, secundaris i històries que li hem trobat a faltar a la primera.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies